Imaginem que tenim ja els visitants que podem sostenir mediambientalment i amb una pressió humana de bon conviure. El primer desig és espaiar-los al llarg de la temporada. El segon és anar millorant el número absolut amb un igual de major qualitat (ja diré què entenc per això). Vol dir tot plegat que la taxa de creixement total ha de ser zero. No es tracta de créixer menys, sinó de mantenir el que tenim millorant la seva composició. I insertar aquest volum en un nou paradigma imaginable. Vet-ne aquí alguns detalls.
Crec evident que els costos de fer turisme creixeran, de la mateixa mesura que ho farà la seva demanda. El cost ha de pujar degut al cost dels carburants contaminants del desplaçament, taxes aeroportuàries, possibles franquícies d’entrada al país i un plus a les zones saturades (aquest variant segon època de l’any). També creixeran els costos en la mesura que alguns ingredients de l’oferta es deixen de subvencionar fiscalment o laboral (obligació de garantir allotjament a treballadors de temporada, convenis ajustats al diferencial del cost de la vida). A cost més alt, estades per part dels nostres visitants més pensades (no de fi de setmana per un esdeveniment particular). Perdrà interès visitar zones similars a les de residència habitual, a la cerca de noves situacions per ser socialment comunicades. Amb cost fix a l’alça, les estades han de ser més llargues. Amb més dies, l’oferta es personalitzarà per satisfer la demanda, des de quelcom diferent al sempre pivot de «sol i platja». En aquest bundling d’experiències noves hi pot entrar mar i muntanya, oci de descans i ampliació de coneixements, cultura i esport. Amb més temps s’han de poder fer més coses, una volta assumit el lloc d’arribar a destí. Potser en destins extensos, l’oferta implicarà canvis interns d’hoteleria, ja que el desplaçament interior serà complicat amb vehicle propi o arrendat. Caldrà utilitzar serveis públics turístics, que s’han de desenvolupar i rendibiltzar. Instal·lats als diferents llocs per diferents propòsits (visita cultural, observació d’aus, senderisme, panxing), a cada cas, l’experiència ha de feta en visites «viables» autònomament (de no més de uns pocs quilòmetres o en poc temps, caminant o en transport públic).
No es requereixen nous grans hubs. L’aeroport en general ha de decréixer i no augmentar. Taxes d’AENA baixes per atreure molts visitants pocs dies que comprin en botigues ha de disminuir significativament. Els creuers van en direcció contrària al que caldria, a no ser que es considerin creuers de terra (canvis de localització, per fruir d’experiències amb trasllat reglat, com quan hom es posa a mans de tour operadors de tota la vida). Les Illes tenen certs avantatges, si aconsegueixen superar els costos de la insularitat, doble o triple. Poden en general auspiciar ofertes diverses sense requerir canvis d’allotjament, ja que tot està apamat amb proximitat sobre el territori, una volta feta l’entrada. Tal vegada des d’un hub intercontinental amb suport a France Londres o Amsterdam. Aquí no hi hem de competir.
Finalment, s’han de buscar alguns guanys més de productivitat. Plantilles per a tot l’any més polivalents a les tasques a desenvolupar directes o complementàries, i petites coses tecnològiques com poder pagar des dels QRs fets servir per a les demandes, estalviant factures i cambrers que mouen sistemes de pagament; o d’ocupació de taules abans de fer comandes i similars. I imaginem també que aquests desenvolupaments compten amb els envoltalls de la gastronomia local i el màxim d’inputs de proximitat que fan innecessari el dèficit comercial d’importacions i moviments de transport al mínim possible. I és que mai fa bon temps per a qui no sap a on va.
Resta perfilar un poc més el trajecte, el camí cap aquest destí objectiu que podríem compartir.
En efecte, per aquest viatge cap a un nou model de fer indústria del turisme i que tindrà previsiblement fortes diferències respecte de l’actual, farà falta molta energia i generositat de tots els stakeholders, que entenguin que sacrificis avui són beneficis per demà.
Caldrà reduir l’increment de l’oferta actual viscuda en totes les modalitats (lloguer turístic, places hoteleres baix cost, vehicles de lloguer, restaurants, bars, botigues i botiguetes, etc.) i frenar la pretensió de substituir la davallada demogràfica a través de la inmigració per a fer més del mateix. Des del convenciment que no sempre més és millor, i que ho podem fer millor sense fer «més». Menys volum de visitants, estades més espaiades en temporades més estenses. Treballadors amb permanència, ofici i més multitasques al llarg de l’any.
Farà falta pensar en la manca de habitatge i la revonversió de places hoteleres obsoletes, potser amb algunes complementarietats.
Requerirà ser més exigent amb la relació amb el Govern Ccentral i les seves institucions satèl·lits.
Per últim convindrà trobar recursos financers per millorar noves infraestructures que facin atractives per atreure inversions tecnològiques i serveis de més valor afegit, via taxes especials als que ens visiten.
L’esforç és necessari, i segur que val la pena intentar-ho.