Quan vas al metge et mira els símptomes per a diagnosticar la malaltia i aplicar un tractament.
Que l’actual Govern de l’Estat està malalt és obvi. La posició de Junts de Puigdemont és com una al·lèrgia, però la corrupció del cas Koldo, cada cop més evident, és un càncer de molt mal pronòstic. El cas del ja condemnat fiscal general és molt històric, però la importància dels fets seria mínima si no hi hagués tanta contaminació política, Ayuso en el centre de tot. Veurem què diu la sentència, però, d’entrada, es tracta d’una filtració, com n’hi ha milers que surten de totes les administracions. Un fet menor. El cas Begoña és com un refredat sense infecció. Com si les assistentes de les esposes d’altres presidents no haguessin fet mai «serveis particulars». El cas de Sánchez «el hermano», és per una plaça al Conservatori d’Extremadura, una ària de sarsuela, enfora d’un concert simfònic.
Però la cosa de Cerdán i Ábalos és tan greu que el Govern de Pedro Sánchez està a pal·liatius, observat pels seus socis d’investidura, que ja li estan prenent mides. No crec que el manual de resistència li serveixi per sortir de l’UCI i cada cop es redueixen les opcions. No n’hi quedarà altra que la convocatòria anticipada de les eleccions.
Ha arribat un punt que la carta que «viene la ultraderecha» no li pot servir per prorrogar un partit acabat, sinó per a la campanya electoral. Tampoc li val l’operació d’assetjament de l’oposició, portant als jutjats tota la família del president. No fan falta tants de casos quan n’hi ha un de prou pes per fer caure un govern. Tampoc li val l’«i tu més». Ja sabem que la corrupció forma part del sistema, integrada i transversal, i que la seva existència no fa empegueir els partits, pels que, segons es comprova contínuament, només representa un problema quan es descobreix.
Votar té un propòsit regenerador, terapèutic. Llàstima que duri menys que un misto un dia de tramuntana.