Passen els dies i els anys i retrobam els mateixos debats que ens entretenien (ara veiem que inútilment) fa quaranta o cinquanta anys: l’energia nuclear, el dret a l’avortament, el finançament autonòmic, el corredor de la Mediterrània... (n’hi ha més, però l’espai limita la lletania). Fa uns dies el Congrés rebutjà perllongar el tancament previst de les centrals d’Almaraz, Ascó i Cofrentes, i tot i la confusió tradicional que regna en la bronca política sobre aquesta qüestió, i sobre moltes altres, això significa que la central d’Almaraz I tancarà el 2027 i la resta que hi ha a l’estat abans del 2035, incloses les que tenim al país: Ascó I i II, Cofrentes i Vandellòs II.
Totes les notícies sobre el tema inclouen alguna referència a les decisions paral·leles preses a d’altres països, i esments a la transició energètica i les energies verdes, unes referències còmodes, perquè omplen espai a les cròniques, però inútil a efectes informatius perquè tan fàcil és trobar països que tanquen centrals nuclears com d’altres que en construeixen de noves i perllonguen la vida de les existents. De fet, s’ha de reconèixer el treball que ha fet el lobby nuclear per marejar la perdiu i aconseguir que ara mateix ningú no sàpiga del cert si l’energia nuclear és verda o alternativa o ecològica ni si forma part del planter d’energies ecològicament correctes, per dir-ho així.
L’únic segur del debat és que no tindrem l’ocasió de participar en cap referèndum sobre el tema. Tothom, o gairebé tothom, en reconeix la importància, i tothom sense excepcions (esperem-ho...) comparteix la por al desastre que un accident nuclear podria suposar. I tothom se’n beneficia del funcionament d’aquests centres. Però encara és més ferma l’aversió que té l’estat, teòricament democràtic, a consultar aquesta qüestió als ciutadans, i qualsevol altra. O sigui que malgrat la seguretat nuclear que ens venen les empreses responsables (ben comprensiblement) i malgrat la seguretat informativa que ens destil·len els mitjans (aquesta ja no tan comprensible), només ens queda el consol de refugiar-nos en la inseguretat política i jurídica que raja de la decisió del Congrés fa dues setmanes. Magre refugi.