No va acabar massa bé, la darrera incursió del nostre espia al despatx del conseller de la cosa. Havia fet veure que li havia tocat un pis de l’Itavi, que com tothom sap es l’organisme de les Illes Tropicals que gestiona l’habitatge social i que arrossega més de 10.000 sol·licituds sense atendre.
De primer tot van ser alegries, perquè el conseller es va pensar que era un miracle que qualcú hagués aconseguit un pis dels seus. Tant, que el va abraçar i es va voler fer una foto amb ell. Una bona foto, perquè va fer venir amb helicòpter el fotògraf oficial d’aquell batle de l’Illa del Nord que sempre surt retratat...
Però la cosa es va tòrcer quan l’espia, punyeter com és, li va dir al conseller que estava malalt i que, ja que es farien una foto junts, potser el podria ajudar perquè l’operassin més prest, perquè tenia 50.000 persones davant. No deu fer polit que un governant es retrati amb qualcú que ha de fer una coa tan llarga per operar-se, de tal manera que l’espia es va trobar al carrer i sense foto.
Una setmana més tard, l’espia va tenir feina per trobar una disfressa prou bona per poder tornar al despatx del conseller sense ser reconegut. Així és que es va pelar la clespa, es va vestir com ja es poden pensar, i es va presentar davant la conselleria, amb la bandera corresponent, tot celebrant a crits la condemna del fiscal general de l’estat.
- Feu-lo entrar tot d’una -va dir el conseller, quan el va sentir per la finestra-, que segur que és un bon homo i des nostros.
I ja dins, l’espia va quedar sorprès pels bots d’alegria amb què el va rebre el conseller.
- L’hem capolat -repetia el conseller-, a ell i a en Xanxes. I per més humiliació, el fiscal aquest ara haurà d’indemnitzar el promès, per corrupte que sigui, de la Reina del Xotis de la capital capital.
- I tant -va dir l’espia, per seguir la comèdia-, ben capolat. I sense necessitat de presentar cap prova que demostri que és culpable... Tot torna a ser com en els bons temps.
- Idò esperi ara -va continuar el conseller-, amb el judici de tota la família Puxol...
Na Nataixa, que amb tants de crits ja s’havia atracat a la taula del conseller, els va mirar amb cara d’oi i va exclamar:
- Tothom ho sap com anarà. Si ja ho van veure, amb el procés dels catalinos. En comptes de riure, aquests judicis els haurien d’escandalitzar.
I com que ja havia reconegut l’espia, li va envelar un cop de colzo i li va dir, ben fluixet:
- Una cosa és que per entrar aquí hagis de fer es pallasso, però no trobes que avui t’has passat?
Mentrestant, en Juan Pelayo, l’assessor, ja era allà amb un bòtil de cava. Tot i la seva limitada perspicàcia política, havia afinat el motiu de la coincidència de dia entre la sentència del fiscal general i l’aniversari de la mort d’aquell militar colpista que va provocar tres anys de guerra. I que la va guanyar amb l’ajuda de Hitler i Mussolini.
- Una copeta? -va dir als presents- Que açò comença a anar bé...
«Només faltaria que encara me posàs a brindar», va pensar l’espia. I va dir una mentida com una casa: que era abstemi. I na Nataixa, poques diferències: va dir que no podia beure alcohol perquè estava prenent antibiòtics...
- Mem -deia el conseller mentre brindava-, Juan Pelayo, molt bé, sempre tens detalls de bon assessor. I què, tens qualcuna altra notícia per celebrar?
- I tant, senyor -va respondre l’assessor-. Cada dia som més cul i merda amb s’altre partit nostro, aquell que no governa però sí que comanda.
- Idò? -va interrogar el conseller.
- Ja tenim fet es pressupost d’aquesta illa, de s’Illa Grossa -va continuar eufòric en Juan Pelayo- i no hi hem posat ni un euro per a les institucions que defensen l’idioma dels indígenes...
- Bono -va respondre el conseller- açò sí que és gros. Ni noltros, no ho havíem fet mai.
- Es de s’altre partit nostro -va continuar l’assessor- estan bonibé tan satisfets com quan deim que es pot edificar a qualsevol banda...
- Aquests -va dir na Nataixa a l’espia quan ho va sentir-, cada vegada més a prop de tornar a sa cova.