Dimarts no em vaig voler perdre el Foro Menorca Banca March de les Empreses Familiars on sempre trobes testimonis interessants i on van tornar a sonar paraules que sovint apareixen quan ens imaginem un teixit empresarial sòlid i amb sentit. Parlaven de l’esforç, del sacrifici, de la constància, del respecte o de l’admiració. Paraules que tenen textura, que no són d’un sol ús i que, dites des de la proximitat, encara generen més caliu. Són conceptes que, aquí a Menorca, continuen formant part de la manera de fer de moltes famílies que han aixecat negocis amb més hores que soroll i amb més responsabilitat que focs artificials.
Però després surts del recinte, obres qualsevol diari, televisió, xarxa i mires què passa al món i la sensació és que vivim dins d’un mirall trencat. D’una banda, es reivindica la cultura de l’esforç, de l’altra, els altaveus globals premien la impaciència, la provocació i la teatralitat. Lideratges que fan més via pujant el volum que no pas aixecant projectes, i una manera de comunicar que converteix qualsevol idea simple en una bandera de guerra. El contrast és tan gran que, a vegades, sembla que convivim amb dues realitats paral·leles, una que parla de valors i una altra que en fa caricatura.
I, entre mig, la gent que intenta treballar amb normalitat. Empresaris que continuen fent números amb un llapis gastat, famílies que volen mantenir viu un llegat i una illa que, per molt que el món s’acceleri, encara confia que les coses fetes a poc a poc tenen més recorregut. Potser aquesta sigui la nostra petita insurrecció per seguir creient en allò que no fa soroll.