Ens ha tocat viure en un temps en què la lleugeresa s’ha convertit inexorablement en virtut i, la superficialitat impostora, en requisit de pertinença a la manada. L’estètica de l’instant i l’inquietant de l’efímer substitueixen el pes del pensament crític, i la imatge —polida, consumible i exhibicionista— s’ha erigit en mesura de tot.
Així és com es consolida un buit que es disfressa de plenitud: amb somriures impecables que no protegeixen ni asseguren res, doncs, sols són façanes que ocupen el lloc de l’edifici sencer... Estem en una societat que prefereix la comoditat d’un decorat a la incomoditat de mirar-se al mirall.
Avui, es premien els gestos prefabricats i les paraules estandaritzades; així ho descriu el filòsof Byung-Chul Han, com a «societat de l’exhibició», encara que per fer-ne el diagnòstic no cal ser un erudit, tan sols caminar pel dia a dia i constatar com la imatge ha esdevingut imperi per aquells mansos que es deixen «colonitzar».
Però, tot i aquest escenari actual, el fet de mostrar fissures, dubtes o contradiccions, per a mi no és una feblesa, sinó un acte força subversiu. Opino que l’individu que conserva la seva complexitat i riquesa interior desperta la sospita; en canvi, qui es conforma amb l’aparença, rep aplaudiments. Però tant se me’n fot! Ja ho deia Sant Mateu quan parlava dels «sepulcres blanquejats».
D’aquesta cultura del vernís superficial neix sovint l’equidistància, que no és transparència ni invisibilitat, sinó una forma moderna de covardia que es ven com a lucidesa intel·lectual, essent però, una trampa moral disfressada de prudència. És l’escut dels qui temen comprometre’s, o l’asil dels qui prefereixen el confort d’un silenci còmplice, al risc d’anar per la vida amb el cor com escut. La neutralitat adulterada, lluny de ser virtut, és una submissió suau i subtil que anestesia la consciència i reforça el buit que, en falsia, diu evitar.
I sí, la hipocresia és el ciment invisible d’aquest ecosistema còmplice de la misèria moral: Mentre ella ens parla d’humilitat, sap negociar privilegis. Quan invoca valors, està permetent que les injustícies juguin a favor seu. Potser la seva retòrica només maquilla la indiferència, però alhora, aquesta vil teatralitat, domestica la sensibilitat i converteix els prejudicis... en sentit comú! És la tireta de cinisme que et posa algú després d’haver-te apunyalat.
Tanmateix, crec que la resistència existeix i que sovint s’expressa en la discreció — ja voldria jo fos en articles com aquest—, ans no calen gestes espectaculars, ni fer cap viatge a Ítaca, sinó només ser fidel a allò que persisteix dins nostre: la coherència, i acceptar les pròpies derrotes perquè ens serveixin de lliçó; parlar amb claredat tot i saber que pocs voldran escoltar-te; i actuar amb convicció fins i tot quan el preu són la incomoditat i la solitud.
Els vençuts —els que no adapten el seu rostre a les exigències del decorat— custodien fidelment la memòria que la litúrgia pedant de l’èxit vol esborrar: el record del que som capaços de sentir abans de convertir la vida en un aparador sense ànima.
El filòsof, entre moltes altres coses, Albert Camus, recorda que la rebel·lió és, primer, fidelitat cap a un mateix. I una altra filòsofa, Hannah Arendt, també defensa el judici individual com l’antídot contra la pressió del consens majoritari. Ambdós coincideixen que la responsabilitat ètica no es troba en el bullici de l’aprovació, puix pot ser un pou buit d’integritat, sinó en l’exercici discret i constant de pensar, decidir i actuar amb autonomia tot salvaguardant la identitat pròpia.
La política, l’eterna excusa, és plena de figures que encarnen el buit social, però penso que en lloc de ser-ne l’origen, com es pot tendir a pensar, és solament el reflex d'allò que la societat alimenta. Heus aquí la vacuïtat que solen lliurar-nos qui en fan d’ella professió.
I sí, la coherència obliga a mirar-se a un mateix sense excuses, a sostenir conviccions que poden incomodar, a preferir la veritat inherent a la persona per damunt de la recompensa externa. No preserva només la correcció personal, sinó també l’essència de l’esperit humà. És una forma de resistir la dissolució en el soroll, un acte quotidià de rebel·lia silenciosa contra la dictadura de la imatge. És entendre que el neó llueix, però que no ens il·lumina.
Aquest article no pretén establir dogmes, sinó contribuir a recordar l'obvi que hem après a ignorar: que viure amb autenticitat requereix coratge, que mantenir-se fidel als propis valors és un gest íntim i gratuït i que pocs sabran apreciar, i que la profunditat encara és possible en un món que la vol abolir, en un món on interessa només la superfície dels llacs, no el fons.
I no: No hi ha treva!, perquè cada gest sincer, cada paraula que pesa i cada decisió que incomoda, és un desafiament a la perfecció del buit social del món que hem estructurat. Crec que la referida estoica filosofia de vida fa que aquesta deixi de ser sols decorat o façana d’un edifici buit, per a recuperar el seu veritable cos, la seva equitativa veritat i la seva íntegra dignitat. Així que, contra la dictadura del vernís, paper de vidre!