La política és un permanent diàleg de sords. La norma és no escoltar el que han de dir els adversaris. Però els polítics sords no són muts i la pena és que desaprofiten la seva capacitat oral criticant i insultant els dels partits contraris. Cada dia hi ha més gent que no els escolta. La informació que alimenta aquesta dinàmica sembla destinada a servir als seguidors cada dia més radicalitzats de cada partit. Els nostres polítics haurien d’estar obligats a seure al voltant d’una taula i com a mínim parlar amb tothom dels problemes que tenim.
Aquesta és la situació, per exemple, amb la polèmica de la carretera general i el pont de Rafal Rubí. La posició del Ministeri de Cultura és tancada al diàleg. Ha dissenyat una estratègia política que no inclou escoltar els actuals responsables de l’equip de govern del Consell. El president Vilafranca va demanar una reunió al ministre Ernest Urtasun i ni ha contestat. A través de la carta que acompanyava l’informe d’Icomos, que recomana trobar alternatives al pont, va proposar una reunió tècnica, que s’ha celebrat aquesta setmana a Madrid, amb tres consellers i, davant, una subdirectora de gestió de béns culturals. És a dir, el ministre, responsable de les declaracions de Patrimoni Mundial davant la Unesco, no accepta cap diàleg institucional, en què el Consell pugui defensar la proposta d’acabar la carretera i protegir les dues navetes.
Quan es diu ara que les recomanacions d’Icomos no són tals, sinó que són instruccions a complir, és una forma de negar el diàleg. La resposta que rep aquesta posició política intransigent és que l’equip de Govern del PP no vol fer «ni una passa enrere» i acabar les obres de la carretera. Tal vegada, al voltant d’una taula es podria arribar a acords. Com diu Enric Taltavull, ja s’han fet alguns canvis al projecte inicial de la carretera. Tal vegada es pot revisar Rafal Rubí. El que no es pot fer és demorar més aquestes obres i sobretot ser càrrecs públics sords i muts.