Si n’hi havia de gresca, la setmana passada, a la conselleria. El conseller i el seu assessor estaven eufòrics amb la condemna del fiscal general. I més perquè se l’ha condemnat sense que encara no es coneguin els motius. El nostre espia era al despatx del conseller per sentir-ho, amagat darrere la seva disfressa d’ultra satisfet amb el resultat.
Però en política les alegries solen durar poc i aquesta setmana la cosa no anava tan bé. Ho detalla l’espia en la crònica que ens ha enviat perquè, com sempre, va trobar la manera d’entrar al despatx del conseller. Aquesta vegada disfressat de propietari d’agroturismes amb moltes piscines i poques vaques. Cap ni una en realitat, de vaca.
- Gràcies per haver-me rebut -va dir l’espia simulant l’accent d’una llengua forana-. En nom de tots es que hem convertit açò de l’agroturisme en una broma que mos dona molts de doblers, li he de mostrar sa nostra satisfacció. I ja sé que també hi ha agroturismes respectuosos, però aquests no tenen mèrit.
- Per un polític com jo -li va replicar el conseller de la cosa-, és una alegria tenir-lo a vostè i a tots els del seu enginy, satisfets. Potser haurem d’instaurar una festa anual per celebrar-ho, a l’abril, si li sembla...
- Abril! -va continuar l’espia-. Un referent per a tots noltros. I també li hem d’agrair que cada vegada troben més poques infraccions en sol rústic. Segons la premsa, la meitat de les que trobava l’anterior govern. Són un sol, vostès!
- Mem -va respondre el conseller-, feim lo que podem. Però avui no és que hi hagi massa alegria en aquesta casa. Segui i descansi, perquè m’ha enxampat quan es meu assessor m’estava donant una mala notícia. Nataixa, que no serviràs una copeta a aquest senyor?
I mentre la secretària s’atracava a l’espia amb el bòtil de palo, incapaç de retenir les rialles a la vista de la disfressa que avui duia posada, el conseller es va dirigir a l’assessor, en Juan Pelayo, que literalment plorava.
- És que ha estat un gran fracàs -anava repetint l’homo-, amb la convocatòria que havíem fet i amb tots els Aves que només serveixen per anar a la capital, capital... I només hem reunit quaranta mil manifestants contra en Xanxes!
- Mem, Juan Pelayo -li va respondre el conseller-. No t’apuris, si no el tombam as carrer, ja el tombarem als jutjats, que allà ho tenim bé.
- Sí, però és que havia de ser es nostro gran dia -va continuar en Juan Pelayo-. Amb la Reina del Xotis, el senyor Fijo i l’excels M. Racoy presidint la manifestació. Tots ells units contra el corrupte Xanxes, que té mèrit.
- Bono -va replicar el conseller-. Mira els catalufos, que quan es manifestaven per ser independents van arribar a ser un parell de milions as carrer, i igualment els vam donar per allà. Noltros la força la tenim a les institucions, que són sòlides i sempre seran nostres. I si no, mira aquell expresident nostro de la torrentada i es morts, que el mantenim de diputat i encara li hem apujat es sou...
- Es catalufos diu? -va respondre l’assessor amb una bramada que ja no era aturadora-. Però que no ho ha vist que ara el senyor Fijo va i els hi demana el vot per tombar en Xanxes? Tota la vida flastomant d’ells, fotent-los tant com podíem, per acabar demanant que mos votin!
El conseller se’l va mirar, es va gratar la clespa i va callar. Què podia dir?
- Però és que encara hi ha més, senyor conseller -va continuar l’assessor sense poder aturar les llàgrimes.
- Idò? -va fer el conseller.
- Que no ho ha vist, açò de Gernika? -va respondre l’assessor-. El pobre rei nostro obligat a acompanyar el president alemany a un homenatge a les víctimes de la matança de Gernika.
- Ah! -va fer el conseller- Es nostros noticiaris n’han rallat tan poc d’açò, que ni me’n recordava.
- Idò sí -va continuar l’assessor-. El president alemany demanant perdó pel bombardeig de Gernika, quan Hitler ajudava Franco a guanyar la guerra i ho aprofitava per provar les bombes més mortíferes.
I el rei allà, obligat a assistir a l’acte.
- Bono -va respondre el conseller-. Si els alemanys demanen perdó, noltros no cal que ho fem.
- I és que no ho han fet mai -li va comentar na Nataixa a l’espia, que ho escoltava tot amb estupor- ni el rei que mantenim a l’Aràbia ni l’actual. I mira que ara en tenia una bona ocasió.