Quan el Govern i els sindicats van anunciar l’acord per equiparar el plus d’insularitat dels funcionaris de les Balears amb el de Canàries, moltes persones ho van celebrar com una gran victòria. Entre el 2026 i 2028, uns 50.000 funcionaris públics rebran complements mensuals de 205 € a Mallorca, 410 € a Menorca i Eivissa, i 615 € a Formentera. La mesura vol reconèixer el sobrecost de viure a les nostres illes i dignificar les condicions del personal públic.
Ja sé que les persones i les professions que ocupem no són comparables entre sí. Però, i la resta?
2 PROVOCA UN GREUGE COMPARATIU. Les dificultats de la insularitat no són patrimoni exclusiu del funcionariat. Un treballador o treballadora privat també paga un lloguer desorbitat, veu que la senalla de la compra costa més d’omplir, objectivament fins a un 15 per cent més cara que a la península, i ha d’assumir vols que doblen el preu que un trajecte similar per Espanya amb d’altres mitjans de transport. O sigui, que pateix la mateixa realitat.
Que consti que no tinc res en contra del personal de les administracions públiques. En més d’una ocasió, els he defensat, però aquest acord, crea una fractura social: uns reben compensació directa, mentre que altres queden exclosos. Les quanties, enfora de ser simbòliques, són prou elevades per generar un greuge comparatiu que pot alimentar ressentiment i desigualtat. Aquesta setmana, un autònom em feia unes feines a casa i m’ho referia. Deia que Hisenda se queda gran part del que guanya, i que va assumint impostos en tot allò que fa a títol personal. M’agradava escoltar-lo, mentre posava un pern aquí, i una arandel·la allà
Més d’una editorial d’aquests dies feia referència a la celeritat en l’atenció a les persones usuàries, per demagògica que sigui. Esperem per una llicència d’obres, per un atestat d’accident, per una cita mèdica, per una intervenció quirúrgica o per una reunió amb la treballadora social... de tot un personal que rebrà, uniformement, 410 euros més mensuals en la seva nòmina.
I de les adjudicacions que no compleixen requisits no diguem res, com per exemple la gestora de la ITV, que segueix sense hores per al desembre i el gener, amb el patiment que genera entre els conductors que volen fer les coses bé.
2 S’HAURIEN D’HAVER CERCAT ALTERNATIVES MÉS JUSTES. Si realment es vol reconèixer la insularitat, s’hauria pogut fer amb mesures universals. I si aquestes són les que gaudeix la comunitat canària, no semblen gaire oportunes en el conjunt de l’Estat.
I vos oferiré exemples clars per posar en pràctica a les Illes: es podria apostar per l’IVA reduït en productes bàsics. Majors beneficis fiscals per a tothom, mitjançant deduccions d’IRPF. Ajuts de transport aeri que abastint a tota la població més enllà dels descomptes de resident. Polítiques d’habitatge que frenin l’especulació i que garanteixin un accés digne.
Aquestes lectures no distingeixen entre personal funcionari, privat o autònom. Reconèixer que les Illes són més cares per viure és imprescindible, però fer-ho només per a una part de la població és, senzillament, injust.
La insularitat és un repte comú, i la resposta hauria de ser col·lectiva i equitativa.