«Verba volant, scripta manent», «fets són amors i no bones raons». Vivim en una època en la qual els fets semblen tenir més valor que les paraules. Deim, convençuts, que el que realment importa és el que feim i no tant el que deim. Però a l’Evangeli, descobrim que el cristià no ha nascut d’una acció sinó d’una Paraula pronunciada per Déu: «I el verb es va fer carn i habità entre nosaltres» (Jn 1,14).
Al principi no hi va haver obres, sinó una Paraula que va crear el cel i la terra, i tota la vida. «Al principi ja existia el Verb, i el Verb era amb Déu i el Verb era Déu» (Jn 1:1). Tot el que existeix neix d’un acte de comunicació divina. Per açò, per a un cristià, la paraula no és quelcom accessori ni buit: és reflex de la presència de Déu en el món.
Jesús mateix és paraula viva. En Ell, el llenguatge humà va assolir la seva plenitud: el misteri etern es va fer comprensible, audible, proper. Cada vegada que Jesús parlava, Déu es revelava. Cada paraula seva era llum, consol, misericòrdia, veritat. Per açò, reduir el valor de la paraula humana és oblidar que Déu va triar la Paraula com el camí per salvar-nos. Avui, tanmateix, vivim submergits en una renou constant. Les paraules s’empren per manipular, per ferir, per fingir. Es promet sense complir. I així la paraula perd el seu pes, la seva ànima. El cristià no pot acostumar-se a aquest desgast: les nostres paraules han de ser testimoni del Verb que habita en nosaltres. Jesús ens mostra que parlar és un acte sagrat. Cada paraula que pronunciam revela el contingut del nostre interior. Si el nostre cor està ple d’amor, les nostres paraules expressaran tendresa, comprensió, esperança. Si està ple de ressentiment, es notarà en el to, en la duresa, en la ironia. I és que «de l’abundància del cor, parla la boca» (Lc 6,45).
Parlar, per tant, és manifestar qui som davant Déu i davant els altres. Moltes vegades pensam que per ser bons deixebles és suficient amb les nostres bones obres, però si les nostres paraules no reflecteixen la bondat de l’Evangeli, les nostres obres quedaran incompletes. Jesús parla i actua amb coherència; els seus gestos i les seves paraules formen una unitat perfecta. L’amor vertader no només es demostra, també es diu. La paraula també te el poder de sanar, de reconciliar, d’animar. Una paraula pot obrir una ferida o tancar una llaga. Per açò, les nostres paraules són una forma de cuidar Crist mateix. Cada paraula nostra hauria de passar aquests filtres: És veritat? És necessària? És amorosa? Només així les nostres converses, les nostres catequesis, les nostres relacions podran ser signe del Regne de Déu que ja habita en nosaltres. Quan respectam la paraula, respectam el misteri de l’Encarnació: Déu no trià el silenci absolut: va escollir comunicar-se, pronunciar-se en forma de Fill. Cada vegada que parlam amb veritat i amor, participam d’aquest acte creador, convertim el llenguatge en un espai on Déu pot tornar a fer-se carn, on la seva presència es renova i la seva llum s’expandeix.
Cuidar les paraules és, per tant, una forma de custodiar la presència del Verb entre nosaltres. És deixar que Jesús segueixi parlant al món a través de les nostres veus, dels nostres gestos acompanyats per paraules que donen vida. Tinguem present que Déu s’humilia fent-se paraula humana. El Totpoderós es revesteix de les nostres limitacions lingüístiques perquè el comprenguem. Açò ens ha de mostrar que parlar amb humilitat és parlar com el Pare parla: sense imposar-se, sense dominar, comunicant amor amb el més senzill. I així, enmig del renou, es tornarà a escoltar aquell ressò del principi: «I el Verb es va fer carn i habità entre nosaltres». Una Paraula que no caduca, que segueix transformant, que continua salvant.