Diumenge, 14 de desembre, TV3 dedicarà La Marató d’enguany al càncer, una malaltia que m’atreviria a dir que ens afecta o ens ha afectat a tots, bé personalment, bé a través de familiars i amics del nostre entorn més proper. Cal recordar que es tracta d’un programa de quinze hores de durada, fet en directe, que té la finalitat d’obtenir recursos econòmics per a la investigació científica de malalties que, ara per ara, no tenen curació definitiva. A més, cerca de sensibilitzar la població respecte a les malalties a les quals es dedica i a la necessitat de potenciar la recerca científica per prevenir-les i/o curar-les.
És normal que quan es parla d’aquest tipus de donacions econòmiques pensem que és només l’administració, a través dels nostres impostos, qui hauria d’assumir el cost de la investigació mèdica.
Tanmateix, és evident que, d’una banda, els recursos són limitats i, de l’altra, no és mai suficient el que s’inverteix en aquest camp. Així ho han entès els ciutadans que, des del 1992, han donat una mitjana d’onze milions d’euros a les maratons de TV3 dedicades a diferents malalties. Milions que, any rere any, s’han dedicat a projectes que han suposat fer passes endavant en la curació de malalties com el càncer. De tant en tant, apareixen en algun racó en els mitjans de comunicació aquests descobriments esperançadors, que haurien d’ocupar les portades, amb lletres ben grosses.
És cert que, avui per avui, no tots els càncers tenen cura. L’evolució de la malaltia depèn del tipus de càncer diagnosticat, del moment del diagnòstic, de com respon el malalt al tractament... Per açò, qui el pateix no vol sentir les paraules batalla, guerrer, lluitadora... Són persones que tenen una malaltia, que es volen curar i que fan el possible per curar-se, amb tractaments que, normalment, no són fàcils. Qui ho aconsegueix, no és perquè hagi fet més que un altre: simplement, enmig de la desgràcia, ha tingut sort. Una sort, però, que, en la majoria de casos, sense investigació i sense el sistema sanitari públic que tenim no seria possible. Les polítiques sanitàries són clau i no ens podem permetre deixar-les en mans de qui no creu en la sanitat pública i voldria desmantellar-la. Que és millorable, evidentment. Imprescindible, sempre.
La televisió parlarà de càncer. Escoltarem metges, malalts, ens explicaran les novetats en investigació... I, des de casa, ens sentirem a prop de tots ells i, potser, pensarem que entre tant de consumisme nadalenc bé s’ho val regalar-nos un poc d’esperança.