Hi ha límits que una democràcia no pot permetre’s traspassar sense perdre’s a si mateixa. I un d’aquests límits és el llenguatge que converteix éssers humans en deixalles, en amenaces abstractes, en ombres sense rostre ni dignitat. Quan Donald Trump qualifica els immigrants somalis de «fems» i assegura que no els vol al seu país ( «No contribueixen en res. Són fems», ha dit), no només ataca unes persones concretes, sinó que erosiona deliberadament els fonaments més elementals d’una societat oberta: el respecte, la igualtat i la humanitat compartida.
El que està passant a Minnesota —amb un govern federal enviant més d’un centenar d’agents per «controlar» comunitats perfectament legals, treballadores i integrades— no és només una política migratòria agressiva. És una escenificació teatral de força, una demostració pública de qui pot decidir qui és visible i qui s’ha de descartar. És, en essència, una política de deshumanització.
Trump i els seus aliats inventen fraus massius sense proves, assenyalen persones que ja són vulnerables, i les converteixen en objectius simbòlics d'una batalla cultural destinada a obtenir rèdits polítics. Aquesta estratègia és tan antiga com perillosa: consisteix a fabricar un «nosaltres» pur, amenaçat, i un «ells» contaminant. És el mateix mecanisme que denuncia Caroline Emcke («Contra el odio» Ed. Taurus) quan parla del dogma de la univocitat: la necessitat fanàtica de simplificar el món fins a convertir-lo en una caricatura, on només hi ha bons i dolents, purs i impurs, nadius i intrusos.
Però aquest tipus de discurs no només falseja la realitat, també la trenca, la parteix en blocs incompatibles, i ho fa amb una violència subtil però devastadora. Quan un president afirma que hi ha comunitats senceres que «no contribueixen en res», està reduint trajectòries vitals, històries d’esforç, aportacions culturals i econòmiques a un únic estereotip infame. I sobretot, està marcant un camí: el de la permissivitat davant l’odi.
És aquí on Emcke ens alerta: no es pot combatre el fanatisme amb més fanatisme, ni l’odi amb més odi. Però això no significa resignar-se. Significa que la crítica ha de ser ferma sense ser destructiva, ha de desemmascarar les estructures de poder i els discursos de l’exclusió, però sense alimentar la mateixa lògica que es pretén combatre.
I llavors, què cal dir amb claredat sobre Trump i les polítiques que encapçala? Cal dir que són moralment corrosives. Que degraden el debat públic fins a convertir-lo en un combat de consignes buides. Que instrumentalitzen el patiment de persones reals per satisfer una fantasia nacionalista impossible: la d’un país homogeni, pur, sense dissidències ni diversitats. I cal dir, sobretot, que aquest projecte no porta a cap estabilitat ni seguretat, sinó a un augment de la por, de la divisió i de la violència.
Quan una administració cancel·la entrevistes de residència permanent o cerimònies de naturalització sense explicació, està jugant amb vides humanes com si fossin fitxes d’un tauler. Quan fa esperar anys a famílies i després els tanca la porta a la cara amb un decret improvisat, no està governant: està humiliant. I un govern que humilia no és fort; és profundament feble. Necessita permanentment enemics nous per alimentar la seva narrativa, perquè no pot construir res sòlid ni inclusiu.
En canvi, les comunitats somalis de Minnesota —a les quals Trump vol presentar com una amenaça— són un exemple vivent del que Emcke defensa: la convivència plural, la individualitat que només pot florir quan s’inscriu en un espai compartit de respecte i llibertat. La majoria tenen estatus legal, treballen, estudien, aporten. Són, senzillament, ciutadans i veïns. I és aquesta normalitat quotidiana la que el trumpisme no pot tolerar, perquè desmunta el relat de por que necessita constantment alimentar.
Quan els fanàtics inventen un enemic, no estan descrivint la realitat: estan projectant les seves pròpies febleses, el seu propi pànic a la complexitat del món. I és per això que la resposta democràtica no pot consistir a reduir-se al seu nivell, sinó a fer exactament el contrari: reivindicar la pluralitat com a força, la diversitat com a condició de llibertat, el respecte com a base de la convivència.
Trump diu que la ciutadania és un «privilegi» reservat als «millors entre els millors». Però darrere d’aquesta frase aparentment meritocràtica s’amaga una idea sinistra: la d’un govern que decideix qui és prou humà, prou digne, prou «pur» per ser reconegut i respectat. Aquesta idea és incompatible amb qualsevol concepció liberal de la democràcia. És incompatible amb els drets humans. És incompatible amb qualsevol societat que vulgui anomenar-se civilitzada.
La resistència a l’odi —com afirma Emcke— neix del reconeixement de la singularitat de cada persona i de la necessitat de construir un «nosaltres» inclusiu. Però aquest «nosaltres» mai no pot estar basat en la por, ni en la sospita, ni en la persecució política de minories. Ha d’estar basat en la convicció que la diversitat no amenaça la llibertat, sinó que la fa possible.
Per això cal denunciar Trump sense vacil·lacions: perquè les seves polítiques són un atac frontal a aquesta idea de convivència. I perquè un projecte polític que necessita deshumanitzar per governar és, en el fons, un projecte autoritari disfressat de patriotisme.
La democràcia, si vol defensar-se, només té un camí: seguir sent democràcia. I això exigeix plantar cara —sense por, sense odi, però amb una determinació absoluta— a qualsevol intent de destruir la dignitat humana en nom de la por o de la identitat.