Entre les habilitats del govern en minoria del PP al Consell no figura la de la negociació política. El ple de pressupostos n’ha tornat a ser un exemple. El PP s’ho pren com qui va al casino a provar sort amb la ruleta: presenta una proposta unilateral sense encomanar-se a ningú, evita obrir un espai de debat amb els altres grups, ignora les esmenes que li presenten i va al ple a veure què passa.
El primer any la jugada li va sortir malament i va haver de governar amb els comptes prorrogats que havia heretat de l’esquerra. El segon es va aprofitar de l’absència de dos consellers del PSOE per tirar endavant una votació que estava condemnada al fracàs. I el tercer any hem assistit a una de les escenes més kafkianes que es recorden a la política insular: el pressupost aprovat a canvi de cessions que no apareixen al pressupost. Perquè després diguin de Pedro Sánchez.
Maite de Medrano, la consellera doblement expulsada aquest mandat, primer del govern de Vilafranca i després del partit d’Abascal, tenia les mans lliures –aquesta vegada sí- per negociar els pressupostos com ho fan els polítics seriosos, és a dir, treballant: presentant esmenes i corregint les partides que segons ella no li agraden a canvi del seu vot. Ella, però, s’ha conformat amb una declaració d’intencions que el PP ni tan sols ha ratificat públicament ni ha explicat com durà a terme per fer una Setmana de la Hispanitat i emprar més el castellà.
La consellera no adscrita diu que «entre susto y muerte elijo susto», en al·lusió a l’alternativa dels partits d’esquerra. Així i tot insisteix en el fet que «no estoy de acuerdo en todo lo que se hace desde el Consell». Ja podria haver estat un poc més concreta, perquè la realitat és que amb la seva abstenció al pressupost ha validat totes i cadascuna de las polítiques del PP, inclòs el rècord de subvencions, la major despesa de personal i l’Agenda 2030 que a ella tant li agrada criticar... de boquilla.