Sempre he cregut que no s’ha de creure res per sempre. Contradictori? Potser sí, però és precisament en aquesta esquerda de la coherència on el pensament respira. La fricció entre dues veritats incompletes encén l’espurna del dubte, i del dubte en neix la llibertat. Creure i descreure és avançar i retrocedir, o afirmar i negar alhora: la ment viu en aquest ball constant. Allò que mai es contradiu sòl esdevenir un dogma; en canvi allò que s’atreveix a mutar, potser és saviesa de la que aprendre a caminar per nous senders.
Quan era jove, tot i que un és jove mentre s’hi senti, pensava que la vida consistia a triar una meta i perseguir-la fins a l’últim alè. Ara ho recordo i somric de la meva ignorància: Quina estreta i curta perspectiva! Amb els anys, vaig anar entenent que la meta no és la conquesta que imaginava. El que val és el camí: els encerts, sí, però sobretot les caigudes que ens reordenen per dins. Durant molt de temps vaig confondre això amb madurar; però encara em faltaven hiverns per adonar-me que només havia assaborit el primer suc del fruit.
Ara que ja en porto cinquanta-quatre, començo a entreveure una veritat més profunda: el més important no és la meta ni el corriol, sinó amb qui el fas. O encara més: a qui deixes caminar al teu costat. No totes les veus que ens parlen ens eleven, ni totes les presències fan llum. Hi ha qui et regala vida sense dir res, i hi ha qui te l’escorça mentre et somriu. Aprendre a distingir-ho és una cura íntima, discreta, però decisiva. I vital.
I quan això s’entén, antigues preguntes perden pes i sentit. Què ens queda quan no hi queda ningú? Què tenim quan estem sols? Potser res, es pot tendir a pensar. Però aquest «res» no és un buit: és una manifestació de quelcom més, puix el que ens sosté no són els títols ni els triomfs, sinó les passes compartides, els silencis que abriguen, les paraules que arriben quan la nostra pròpia veu trontolla. Per molt que proclamem la nostra independència, respirem gràcies a l’altre. N’hi ha que no ho arriben a entendre mai, però d’altres, que molt més sovint del que admeten.
La dissemblança esdevé llavors plenitud. Busquem un sender propi, que és quasi bé utòpica coherència, identitat singular, però ens construïm a través de les mirades que ens acompanyen. No som menys per això. Som més. Una mala companyia ens pot desviar sense fer soroll; ans, una bona pot obrir senders que mai no hauríem imaginat sols.
El seguici, però, canvia. Com nosaltres. Alguns només hi són un tros curt del nostre camí; d’altres, fins arribar a un pendent difícil; i poquíssims aguanten fins al darrer revolt. Però això no és una tragèdia: és la naturalesa de l’home. Ningú no està obligat a seguir-nos sempre, igual que nosaltres no podem quedar-nos on ja no encaixem. Deixar anar pot fer mal, però també allibera. Fins i tot els passos breus deixen empremta; cada nova trobada dibuixa un primerenc rumb possible.
Amb el temps, introspectivament, descobreixes també que les companyies poden no tenir cos: hi ha records que encara escalfen, frases que tornen, olors que convoquen instants que ja no hi són. Absències que, misteriosament, ens sostenen. Hi ha morts que no marxen mai; i vius que fa anys que no t’acompanyen. La joventut no capta aquesta subtilesa. El temps i el recolliment, sí.
Per això entenc ara que madurar no és fer-se fort, i manco vell, sinó reconèixer la dependència mútua sense vergonya. Acceptar que podem ser llum o ombra en la vida dels altres i viceversa. Que triar bé qui deixem entrar és tan cabdal com el trajecte que fem. Una vida no es mesura pels objectius assolits, sinó pels vincles que hem sabut teixir, cuidar i, quan cal, rescatar.
Si alguna cosa he après, i ho dic amb dubte, perquè el dubte continua sent l’única certesa digna, és que la contradicció no és un error, sinó una companya de vida. Ens recorda que encara estem vius, que encara podem sorprendre’ns.
I també he après que no caminarem mai del tot sols: sempre hi haurà present una mà que ens va sostenir, una veu que ens va abrigar, una presència que ens va deixar marca. Contradir-se és créixer; compartir el trajecte és respirar una mica millor; triar bé amb qui fer-lo és una manera de cuidar-nos.
I, al final, potser la vida és només això: que encara que les ombres s’acumulin dins nostre, sapiguem encendre petites espurnes dins l’ànima. Digueu-li fe, si voleu.