Poques vegades havia vist el conseller de la cosa tan escarrufat, ens diu en la seva crònica d’avui l’espia, que va aconseguir entrar a la conselleria disfressat de representant d’una cadena d’hospitals privats que venia a oferir els seus serveis al conseller.
Però just entrar al despatx, el van fer asseure al sofà blau perquè conseller i assessor estaven fent el repàs de quina la feien a les colònies, volem dir a les illes tropicals secundàries. Era precisament el moment en què rallaven de l’Illa del Nord.
- Així que allà -deia el conseller-, s’altre partit nostro sí que els hi ha permès aprovar es pressupost. Aquí no i allà sí. Refotre de gent!
- Bono -va respondre en Juan Pelayo, l’assessor-, no és ben bé açò, conseller, perquè allà s’altre partit nostro ja no és s’altre partit nostro. Allà ara va per lliure, però diu ses mateixes animalades i vota ses mateixes coses que s’altre partit nostro...
- No entenc res! -va exclamar el conseller-. Però si mos ha donat es vot, qualque cosa haurà demanat a canvi...
- Ja s’ho pot pensar, conseller -va continuar l’assessor-, que continuï es desori per aconseguir que allà no quedi res més que turisme, però sense dir-ho, clar. I a més, una dosi més grossa de purga imperial.
- Què vols dir? -va demanar, interessat, el conseller.
- Allò de sempre, conseller -va continuar l’assessor-, més llengua imperial i més festes hispanoamericanes, potser per recordar als indígenes que en aquest estat són uns ciutadans de segona.
- Mem -va respondre el conseller-. Així tot normal. I es president que hi tenim allà, que ha dit?
- Ha dit amen, com sempre -va continuar l’assessor-. I ha tingut el detall de reduir encara més les subvencions a qui s’atreveix a defensar el territori i a la petita indústria. Tot en la bona línia. I és que açò de repartir subvencions a dit és com pixar colònia.
- Ja me deixes més tranquil -va concloure el conseller després de sospirar-. Som uns polítics de dalt de tot, Juan Pelayo. I ara avam què volia aquest senyor que he fet esperar tanta estona.
- Miri -va dir l’espia, mentre s’alçava i donava una targeta falsa al conseller-, noltros mos estimam tant la salut pública que voldríem que la privatitzassin tota.
- Ja me n’han rallat de vostès, ja -va respondre el conseller, ben convençut que tenia davant un representant de ver-, i m’han dit que a les terres centrals d’aquest pastís que noltros anomenam estat, han fet matx.
- I tant! -va respondre l’espia-. Pensi que som tan amics de la Reina del Xotis i del seu promès, que mos van traspassant hospitals públics com si res... I no es pot arribar a pensar quin negoci més bo que és. I com s’allarguen les llistes d’espera perquè tot quadri. És com mannà que cau del cel!
- Matemàtica pura! -va exclamar en Juan Pelayo, l’assessor, que ja era allà devora encantat amb el discurs del nouvingut- Amb aquest sistema, noltros no ho cal, que pensem en hospitals ni en aguantar les exigències de metges i infermers. I es nostros amics es forren.
- Juan Pelayo -va intervenir el conseller-, veig que aquest és un tema delicat. M’hauries de donar es context exacte perquè jo pugui prendre una decisió política.
- És molt fàcil, conseller -va començar l’assessor, convençut que avui es guanyaria el sou-. Cada dia arriba més gent a aquestes illes, perquè com més feim créixer el turisme, més mà d’obra barata hem de menester i també més vividors s’aprofiten del negoci...
- Fins aquí -va dir el conseller-, tot correcte. Es nostros amics estan molt satisfets de com va la cosa.
- Però s’han de fer nombres, conseller -va continuar l’assessor-, per cada 2.000 nous residents, fa falta 1 metge més. I com més gent arriba, més especialistes i més hospitals. A mans privades, un negoci fabulós.
- Digues-ho tot, Juan Pelayo -va amollar na Nataixa, la secretària, que ja era també devora ells-. I fan falta més mestres i més escoles i més aigo i més residències geriàtriques i més...
- Tu, a callar -li va etzibar el conseller quan la va sentir-. Continua Juan Pelayo.