A la novel·la «Normes de cortesia», d’Amor Towles, la protagonista assegura que el rubor és una de les sensacions més desagradables que hi ha, perquè és instantani, ens deixa en evidència i no té una funció evolutiva coneguda. La majoria de les reaccions sobtades del cos tenen funcions clares de protecció, de supervivència, com els expulsius tos i esternut, els alarmants picor, dolor, irritació i pessigolles (idò, què es pensaven?), les lubricants i empàtiques llàgrimes, el tèrmic calfred o els reactius pèls de punta. Que la cara es posi vermella, no.
El rubor per vergonya és més freqüent en fillets que en adults. La vergonya té a veure amb la inseguretat i l’acceptació, amb no complir amb el que s’espera d’un i les normes de convivència. Frena, regula. És un filtre. No és bo tenir-ne massa i tampoc ser un pocavergonya. Avui dia és evident que s’ha perdut aquell punt just de vergonya que bloquejava, que contenia les actituds i els discursos més insolents, molestos, ofensius i ridículs.
Per açò, analfabets discuteixen a cara descoberta amb experts. La ignorància és més atrevida que mai amb internet. Mediocres que no aprovarien Primària donen lliçons. Retrògrads i joves teories qüestionen ben ufans la ciència i la història. Intolerants egoistes, fanàtics rancis i violents frustrats s’exhibeixen sense gens de pudor. Ja no s’amaga ni qui vulnera els més elementals valors humans. Tot val i res és valuós. A les institucions polítiques i als mitjans els debats són estèrils, amanides d’ocurrències, acudits fracassats, retrets d’anada i tornada, consignes previsibles, sense que els oradors semblin percebre la sensació de pèrdua de temps i desafecció que generen. L’única vergonya que actua en aquests casos és l’aliena.
Fins i tot ara hi ha més fillets desvergonyits, descarats, atrevits, que no s’empegueeixen per res. I confés que m’irriten una mica. S’equivocava la protagonista de la brillant novel·la de Towles. El rubor té una funció evolutiva, i ara es troba a faltar.