He de reconèixer que he tingut certs dubtes sobre l’oportunitat o no de fer aquest escrit. Em fa molta vessa haver de llegir o sentir alguns comentaris —que hi seran— del tipus: «I què vols que digui, ella, si ha fet feina i ha dirigit el servei durant quaranta anys?» i alguns de molt més durs i ofensius. Però davant l’atac perpetrat pel govern del Consell insular a la nostra llengua, sense precedents en la institució insular durant tota la seva singladura, no puc ni vull callar, ja que és de justícia que algú alci la veu per destapar les mentides i la mala fe que hi ha rere la modificació del Reglament d’usos lingüístics del Consell Insular de Menorca (RUL) que dilluns aprovarà el Ple amb els vots dels consellers del PP que ha comprat la consellera ultradetrana De Medrano.
No vull cansar ningú aquí amb una anàlisi exhaustiva del contingut de la modificació punt per punt, açò ho deixarem per al moment oportú i en forma d’al·legacions. Ara bé, hi ha una sèrie de qüestions que crec que hauria de conèixer tota la gent que estima de ver Menorca i, per tant, la seva llengua i la seva cultura.
En primer lloc, els promotors d’aquesta ofensiva en forma de modificació del RUL s’emparen en la noble aspiració de garantir els drets lingüístics dels castellanoparlants. Fins aquí tot bé, vivim en una comunitat autònoma amb dues llengües oficials i els parlants d’una i altra llengua hem de tenir els nostres drets garantits. El que callen, però, és que el RUL vigent fins ara ja els garanteix en tot moment, els drets lingüístics dels castellanoparlants. Jo mateixa ho vaig fer veure al conseller en la primera reunió que vam tenir en aquest mandat, en què li vaig demanar que es llegís detingudament el text i que, si trobava un sol article en què no es respectessin aquests drets, podríem parlar d’esmenar-ho. Mai no em va contestar. No sé si és perquè no es va prendre la molèstia de llegir-lo o si és perquè no en va trobar cap. Mai no ho sabré, però estenc aquest repte a tothom que vulgui saber la veritat, n’hi ha prou de llegir les set o vuit pàgines del RUL publicat al BOIB núm. 39 de 20 de març de 2021.
Per tant, aquest argument no és vàlid; però amb la modificació s’ha volgut fer creure a la ciutadania que el reglament en qüestió no complia la legalitat vigent i que ara s’introdueix l’opció que es pugui demanar de relacionar-se amb el Consell en castellà, quan aquesta opció ja es recollia en el text en tot moment. Vam esmerçar-hi moltes hores, els serveis jurídics i lingüístic del Consell, per assegurar que fos així. Però ara volen vestir-ho de novetat a força de reiterar en tots els articles que s’ha de respectar el dret del ciutadà d’expressar-se oralment i per escrit en castellà. Ja ens agradaria als menorquins catalanoparlants que el senyor Pons Torres i la senyora De Medrano defensessin amb tanta energia els nostres drets lingüístics quan volem comunicar-nos amb el pediatre, amb el psicòleg, amb l’oftalmòleg o amb el traumatòleg en la nostra llengua i no ens és possible; o quan volem demanar un cafè amb llet de civada i un panet amb gall dindi i el cambrer ens diu que no ens entén. Sí, a jo m’agradaria que em defensessin amb la mateixa vehemència.
Una altra cosa que volen fer passar per certa amb la modificació, i que és del tot falsa, és que fins ara el Consell no ha emprat les formes lingüístiques del nostre subestàndard, d’allò que ells en diuen «menorquí», i surten com a salvadors de les nostres particularitats lingüístiques amb l’afegitó «prioritzant les formes lingüístiques del menorquí» sempre que apareix l’expressió «en llengua catalana». Idò bé, aquesta no és tampoc cap innovació, i no és jugar net fer-ho passar per tal, ja que el criteri del Servei Lingüístic del CIM durant els ja quaranta-dos anys d’existència sempre ha estat el mateix: fer servir la morfologia verbal balear (sol·licit, proposam, exigesc...) i el lèxic més proper (fillets i no nens, fems i no escombraries, arena i no sorra...) en tota la documentació que emani del Consell, sempre que sigui correcte, és clar; i així ho vam traslladar també al senyor Pons Torres en aquella primera reunió en la qual sembla que no ens va escoltar gaire. Convid també tothom a comprovar-ho en el mateix web institucional, per exemple.
I és que el senyor Pons Torres té la dèria d’erigir-se en el defensor i salvador de la nostra llengua; però només davant la introducció de sinònims d’altres contrades de parla catalana, no davant la introducció dels castellanismes, anglicismes o gal·licismes, que són realment preocupants, ja que són ben poques les paraules que siguin d’ús exclusiu de Menorca, com bé sap tothom que ho vol saber. Però açò donaria per un altre article sencer, així que deixem-ho només a remarcar que el Servei Lingüístic del Consell, abans que vingués el senyor Pons Torres a fer realitat el seu somni d’heroi salvador del menorquí, ja defensava les formes que ens són més properes i havia fet (cosa que en aquest mandat no s’ha fet encara) diferents accions per revitalitzar el lèxic més propi de la nostra terra. L’hemeroteca no menteix si algú també vol comprovar-ho.
Finalment, on es cobreixen de glòria els redactors de la modificació del RUL és amb l’atac sense precedents a un servei amb quaranta-dos anys de recorregut, de feina impecable i rigorosa, sempre regint-se amb criteris tècnics, com tocaria ser arreu; però que ara obren la porta a externalitzar-lo simplement perquè no hi confien una consellera de no-res i de ningú que odia tot el que faci olor de català i un conseller que pretén obtenir informes a la carta i que vol dirigir ell tot solet la no-política lingüística d’una institució que hauria de servir de model a la resta d’administracions de l’Illa, i per açò es carrega amb un cop de tecla la Comissió de Seguiment del RUL prevista en el text fins ara vigent, una comissió amb la qual es donava veu a tots els departaments, a l’oposició, al personal i als sindicats per tal de resoldre totes les qüestions que tinguessin a veure amb els usos lingüístics del Consell. Mai, en cap altra mandat, el servei lingüístic havia estat tan menyspreat ni menystingut com ho és ara, i ha prestat servei amb governs de tots els colors polítics i a gent de totes les ideologies, sense distincions, que han volgut assegurar-se d’escriure correctament en la llengua pròpia. Els consellers del Partit Popular d’aquest mandat haurien d’avergonyir-se de trair d’aquesta manera la llengua de la terra on viuen, de trencar aquell consens que existia en temps d’altres governs del mateix partit, en què fins i tot es va aprovar la Llei de normalització lingüística de 1986, en què es feien campanyes de promoció d’ús del català dirigides per la pròpia Aina Moll, persones que, ideologies a part, defensaven la unitat lingüística i l’ús del català a casa nostra i que ara es posarien les mans al cap en veure com actuen els que els han succeït, que han permès que una consellera, que es veu que té arrels menorquines però molt primes i amagades, els faci ballar al seu so. Fins a quin punt estan disposats a esmicolar la llengua, els consellers i les consellers del PP, per satisfer els desitjos de la senyora De Medrano?
I acab amb una petició a tota la gent de bona fe que estima Menorca i la seva llengua. No us deixeu enganar pels llops vestits amb pell de xai (ovella, corder, be, moltó, me, anyell... quina llengua tan rica que tenim!) que fan veure que defensen la llengua pròpia però que en realitat el que pretenen és folkloritzar-la, esbocinar-la i reduir-la a una simple llengua d’anar per casa, com el xandall que ens posam cada diumenge.