No vull que aquest article soni a moralista ni a convencional en la temàtica. Vull donar-li un enfocament personal a una cruïlla global que ens turmenta mentre discutim, no ja la cura, sinó si hi ha, o no, malaltia. El vestiré amb algunes metàfores tot afegint-hi alguna dada, per parlar de quelcom que acabarà destruint aquest món transvestit i perdut entre bifurcacions morals i dicotomies entre l’absurd i l’esperpèntic...
La realitat és que el planeta està mudant la pell, com una serp de sang freda però en un cos febril, i ho fa de manera constant i mesurable. Les temperatures pugen, els estius s’allarguen i la sensació d’anormalitat i canvi es noten any rere any. Els rius mostren cabals cada cop més escassos, els boscos s’assequen amb facilitat i els incendis ja no són excepcions puntuals, sinó episodis, malauradament recurrents, que incineren hectàrees de vida.
Poèticament, em ve al cap la profètica cançó «Pare», de Serrat, quan veig els rius xiuxiuejant amb la boca seca i els boscos tremolosos sota flames que devoren arrels, històries i memòria. A Espanya, si ho mirem de forma acurada, les dades canten soles: 0,23 °C més per decenni des de mitjan segle passat. Diuen que les dades són fredes; doncs, aquestes, no. I els estius, amb increments de 0,33 °C per decenni, han convertit la calor extrema en rutina. Tanmateix, les dades n'apunten 2025 com al pitjor any d'incendis en tres dècades. Sí, és millor parlar-ne el desembre.
A més, afegim-hi que les sequeres són prolongades i fan inerts els camps, els pous no són mig plens precisament sinó mig buits, i la terra és seca com la roca. Cada incendi, o onada de calor, és un avís que el temps dels privilegis humans té data de caducitat. I no només aquí. El món sencer gemeix les calamitats d’un canvi climàtic inequívoc a ulls de la ciència, amb huracans que escurcen ciutats, inundacions que submergeixen comunitats, i la mencionada sequera que conforma deserts allà on hi havia vida.
Enmig d’aquest panorama, les polítiques són un mirall trencat: cada tros reflecteix una veritat diferent i cap d’elles serveix, a qui no vol veure’s reflectit, per pentinar-se la consciència: alguns reflecteixen prudència cautelosa, però perillosa; mentre d’altres amplifiquen el crit de la natura. Cal decidir bàndol. Això estic fent.
Els sectors conservadors tendeixen a minimitzar la crisi, com si ignorar el foc pugui evitar cremar-te. Qüestionen la ciència, exageren la incertesa i prioritzen la rendibilitat immediata per sobre de la supervivència col·lectiva. Aquests presenten el canvi climàtic com una moda molesta, un rumor distant, o una amenaça abstracta... o que no és atribuïble a l’home. Però la terra no obeeix discursos; la tardança en l’acció multiplica la vulnerabilitat i transforma, inexorablement, la inèrcia en desastre: poblacions sotmeses a una calor insuportable i a set d’aigua i de justícia.
L’altra banda, als quals anomenen radicals, però sens dubte més compromesos, interpreten cada dada com una urgència inajornable. La mitigació i l’adaptació, pregonen, ja no són opcions: són responsabilitats que no es poden posposar, i proposen transformar la manera de generar energia, de consumir recursos i de protegir no només el present, sinó també el futur: Reforestacions massives, energies renovables substituint combustibles fòssils, regulacions estrictes sobre emissions, protecció rigorosa dels aqüífers, etc. Jo entenc que aquest corrent reforça el missatge científic i subratlla la necessitat d’actuar ja. Aquesta mirada entén la vulnerabilitat del nostre planeta comú.
I, aixecant la vista del mapa local, ai, Mare Gaia!, la història es repeteix: el mateix eco obstinat travessant fronteres com una veu que ningú vol escoltar, però que no calla. Alguns estats persisteixen en el creixement immediat, ignorant el fum que s’alça del bosc, tot girant el cap per a no veure-ho (Dylan dixit); mentre els altres, se’ls diu, actuen amb radicalitat, legislant regulacions estrictes i mesures preventives contundents. Ens trobem tots dins aquesta acarnissada bifurcació: acceptar l’amenaça climàtica com a realitat i actuar amb coratge, o persistir en la prudència limitada acumulant riscos que cap mur no podrà contenir.
Vull fer una reflexió: Acceptar la realitat climàtica no és renunciar als ideals, és reinterpretar-los. Ho pilleu «pijos» neoliberals? Ho pilles, Donald, o et faig un dibuix perquè ho entenguis? La prudència, filla democràtica del negacionisme, pot esdevenir responsabilitat econòmica i territorial, sí; però la urgència porta al compromís amb la justícia ambiental i la sostenibilitat. Cal triar entre el pa per a avui i la fam per a demà?
Els governs i la societat haurien de fonamentar decisions estratègiques segons les evidències científiques, no els interessos immediats o els clixés polítics, amb visió a llarg termini i realisme, més enllà de la polarització mediàtica, que sí, que ens pot fer dubtar de qui diu la veritat... però no cal recórrer, entenc, al sentit comú; de nou i aquí, el menys comú dels sentits.
Tot el món és davant d’un encreuament que no admet ja vacil·lació: persistir en la desídia i la negació, multiplicant riscos; o abraçar la urgència climàtica amb determinació i responsabilitat. Les temperatures continuaran pujant, cremant terra i neurones (encara més); les sequeres s’intensificaran i la vulnerabilitat augmentarà si no hi posem l’acció adient. El malalt té mala ferida.
Mentrestant, la terra ens parla, no amb murmuris, sinó amb crits que ressonen als vents i a les flames, però que es tornen eco buit davant la insensatesa al·ludida. La pregunta és si escoltarem aquest crit algun dia, i si tindrem el coratge de respondre... abans que sigui massa tard. Abans que es compleixi la profecia de la cançó de Serrat: «Sense llenya i sense peixos, pare, ens caldrà cremar la barca, llaurar el blat per les engrunes, pare, i tancar amb tres panys la casa... I deia vostè?»