Joan Pons Torres ha tret del calaix la reforma del reglament lingüístic del Consell que tenia pensada des de fa temps, però que el PP era reticent a aprovar. Les directrius en aquest sentit que arriben des de Palma són clares: amb el tema de la llengua millor no remoure el xocolati. Els populars temen ferir sensibilitats entre part dels seus votants i, amb una majoria tan ajustada, no es poden permetre que ningú abandoni la nau ni donar oxigen a rivals polítics.
Amb la qüestió lingüística és realment una llàstima que siguem incapaços d’arribar a un consens de mínims davant una evidència que ens incumbeix a tots: l’imparable retrocés del menorquí al carrer i el seu ús entre els més joves. Aquesta hauria de ser la preocupació compartida, com fer-ho per no perdre aquest llegat cultural davant la globalització que esborra identitats minoritàries.
En tost de remar junts, però, ens acaloram en discussions sobre si el menorquí és català o si escriure l’article salat és apunyalar Pompeu Fabra. A jo els textos escrits en la suposada llengo baléà em fan mal d’ulls, però entenc que respectant l’ortografia oficial hi ha persones que volen tenir uns criteris clars i ben definits sobre com escriure correctament en la variant menorquina des d’un whatsapp fins a una novel·la, sense haver de sentir per açò que estan en la clandestinitat.
Una altra cosa és el debat sobre els registres formals i informals, on s’ha de diferenciar la responsabilitat d’una administració o una institució acadèmica de la d’un particular o una empresa que fa ús de la seva llibertat. Els usos lingüístics tampoc són els deu manaments i la realitat del català avui és molt diferent a quan patia la discriminació de la dictadura. De la mateixa manera que avui a TV3 o TVE es poden veure presentadors amb diferents accents, cosa impensable anys enrere, admetre la diversitat com a riquesa cultural no és fomentar el secessionisme.