«Com passen els temps, passen els pensaments» Refrany
Un nou Quadern de Folklore tracta de quan érem infants i joves. Hi escriuen 11 persones (entre maonesos i maoneses) nascudes entre els anys 1948 i 1962, explicant cadascú la seva experiència particular. L’any 2023 en va sortir un de Ciutadella i el 2024, el d’Alaior. Entre tots feim el món. El coordinador de l’edició, és el ciutadellenc Josep Portella Coll.
Viure no és només alenar. És poder contar-nos històries mútuament. Tenim una ànima narrativa. El nostre ésser no és estàtic, encara que l’intentem fixar desesperadament amb el llenguatge. Ens van passant moltes coses que no triam al llarg del camí, encara que també ens sentim protagonistes quan prenem algunes decisions o assolim algunes fites. Cada persona té la seva circumstància concreta, única, i amb ella ha de batallar.
Per situar-nos en aquella època, des del punt de vista oficial, tenim el NO-DO, noticiari propagandístic fet pels guanyadors d’una guerra civil que va acabar el 1939. N’hi ha un del 23 d’agost de 1948, on surten imatges de les festes de Sant Joan a Ciutadella. Tot són homes. Imagín la duresa d’aquell temps de postguerra, quan la tragèdia era encara molt recent i molts havien perdut éssers estimats i tot allò que tenien.
N’hi ha un altre del 23 de maig de 1960, on es poden veure imatges de la visita d’en Franco a Menorca, a bord del creuer Galicia, fondejat a Cala Figuera, amb una gentada als carrers que el vitorejava amb entusiasme. Va inaugurar la central tèrmica del Cos Nou, que, aplicant la llei de Memòria Històrica, tal vegada s’hauria d’enderrocar com a símbol franquista.
Als anys 60 i 70 es va produir l’arribada creixent de turistes i una transformació social: des d’una societat agrària amb algunes indústries pioneres fins al final del règim, amb la mort del Generalíssim el 1975. També hi ha un documental alemany de 1959 que ens pot ajudar a recordar com era tot llavors. Les nostres primeres experiències dins l’entorn familiar i social expliquen moltes de les nostres fílies i fòbies posteriors, el nostre tarannà.
Ara l’esquerra ha ressuscitat el franquisme, sobretot com a relat de cara a les batalles electorals. Cal mobilitzar la gent, que té tendència al passotisme i a l’escepticisme creixent envers els polítics. Tothom necessita un enemic comú per poder aglutinar la clientela. Com passa amb Sílvia Orriols a Catalunya, que a l’odi contra Espanya hi afegeix un altre de més actual contra l’islamisme, que es fa visible i cada vegada més present als pobles i ciutats, amb les seves tradicions, normes i creences alternatives.
Si miram cap enrere, veurem la llarga trajectòria que ens ha duit del franquisme al sanxisme, una altra forma totalitària i excloent de mirar la nostra realitat. Qualsevol intent de fer impossible l’alternança política resulta antidemocràtic. Ens hem acostumat a fer trampes.
Què faríem si haguéssim nascut a l’Alemanya nazi o a la Unió Soviètica de Stalin? O als Estats Units d’Amèrica a l’època del Far West? O a la Xina de Mao? O a la Menorca del segle XVIII?
Hem de comprendre per què som tan diferents, malgrat haver compartit un mateix espai i temps. Som éssers irrepetibles. I també per què cercam desesperadament alguna cosa que tinguem en comú amb els altres. Necessitam la seva estima i acceptació. Perquè no vivim aïllats.