Dissabte, dia 6 de desembre, una representació de Sa Fundació va assistir an es Casino Mahonès, a sa ponència organitzada per Iniciativa per Mahón. Baix es títol «Cultura valenciana, cultura menorquina: com defensar-mos de s’absorció», es president de Lo Rat Penat, es senyor Vicente Navarro Raga, i es president des Consell Valencià de Cultura, es senyor Lozano Velasco, van defensar sa singularitat de sa llengua valenciana i mos van exposar sa realitat que pateix es valencià i es procés existent per eliminar sa llengua pròpia. Per desgràcia, sa llengua valenciana es troba en una situació molt similar a sa de sa llengua balear.
Sa situació des valencià és pràcticament extrapolable a sa tesitura des balear. Durant ses darreres dècades, totes dues han patit un procès d’absorció i sustitució. Sa llengua balear, — composta pes menorquí, es mallorquí i s’eivissenc—, està en risc crític de desaparèixer, probablement en aquest sigle si segueix es ritme de decadència actual. Gràcies a sa deixadesa i desinterès de ses institucions públiques que tenen sa responsabilitat salvaguardar i fomentar sa llengua pròpia.
A sa vetlada, mos va quedar clar que si balears i valencians mos entenem rallant ses nostres llenguës no és una prova impírica de que és un mateix idioma, sinó que ses dues llengües formen part d’una mateixa família lingüística. I ademés, açò demostra que s’aprenentatge des català estàndard és irrellevant per sa intercomprensió entre balears i valencians. Tal com passa entre gallecs i portuguesos, o entre txecs i eslovacs, que no necessiten un estàndard comú per entendre-se, i a cada territori tenen sa seva llengua pròpia, diferenciada i reconeguda oficialment. Si no fos així, veuríem empobrit i reduït es mapa lingüístic mundial. Per afegitó, amb llengües més febles, com demostra sa situació vigent des balear.
Es balearoparlants esteim en minoria i, avui en dia, sa transmissió familiar de sa llengua ja no és suficient, perquè en moltes ocasions ses famílies estan formades per parelles mixtes. Un des progenitors és autòcton i balearoparlant, i s’altre ha nascut fora de ses illes i té una llengua diferent. D’aquesta manera, sa transmissió de sa llengua pròpia a vegades queda arraconada.
Tampoc es nous ciutadans poden integrar-se lingüísticament, perquè sa llengua balear està prohibida a s’ensenyament i a s’administració. Sa nostra llengua no té presència an es llibres de text ni en cap etapa des sistema educatiu. També és impossible rebre un imprès de s’administració en sa nostra llengua. A sa televisió pública balear, en ets informatius, sa nostra llengua està marginada. Per açò és tan important es reconeixement de una llengua.
Segons sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, una llengua existeix i mereix protecció quan una comunitat l’empra i la reconeix com a pròpia. A Balears, sa gent ralla, i intenta transmetre, una llengua amb característiques clares i compartides. Aquest empriu real i continu és suficient per considerar-la una llengua en si, independentment de s’estatus oficial que se li doni.
Qui determina s’existència i es nom d’una llengua són es mateixos parlants, no es lingüistes, — que es dediquen a estudiar es llenguatge humà, analitzar s’estructura, sa manera com l’empren ses persones, etcètera—. Per açò, es membres de sa comunitat lingüística són es qui haurien de tenir pes a s’hora de definir quina és sa llengua pròpia. I açò és precisament lo que es polítics han d’acatar i garantitzar, vetllant per sa normativització i sa normalització de sa llengua.
Necessitam oficialitzar sa nostra llengua i expandir-la tot lo possible. Es reconeixement oficial és un acte polític, no un criteri lingüístic. Són es polítics es qui decideixen què és oficial i què no ho és. I són ells a qui han de ocupar-se des reconeixement oficial des menorquí, es mallorquí i s’eivissenc com a llengua balear.