No hi ha dos desnonaments iguals. Per açò és tan difícil regular com s’ha d’actuar amb qui viu a un immoble aliè sense pagar quota. Els drets legítims dels propietaris topen amb el deure que té la societat de protegir els més vulnerables. Distingir un propietari de bona fe d’un especulador sense escrúpols i una família desfavorida d’un bandarra marca les diferències.
La llei dona eines per actuar en aquestes situacions. El problema és que la llei no pot, ni podrà, atendre tots i cadascun dels casos amb els seus matisos. Una família declarada vulnerable té una protecció més gran, però en realitat ara mateix és vulnerable qualsevol que busqui pis sense dues bones nòmines.
Un propietari que lloga corre el risc de patir impagaments, però és que totes les empreses que busquen beneficis assumeixen riscos. Ara mateix cobren preus altíssims per un context de manca d’oferta que els afavoreix, i aquest mateix context favorable per a ells incrementa el risc dels anomenats inquiokupes (qui no paga i segueix al pis). Més benefici i més risc. Tampoc hem de ser ingenus. Hi hauria okupacions amb lloguers a 500 euros. Els bandarres sempre hi són.
No hi ha dos casos iguals. El que han fet a Badalona a un institut abandonat per la mateixa administració és una barbaritat. Quan hi ha propietaris de bona fe, que són molts, i famílies realment vulnerables s’han d’articular solucions que generin el menor dolor humà possible. Si els okupes fan destrosses, la justícia ha de ser contundent, àgil i reparatòria (que soni a fantasia posar justícia i àgil a la mateixa frase és part del problema).
No hi ha una solució màgica universal. Fer-ne bandera política, simplista i interessada, no ajuda a trobar-la. A més, tot s’ha de situar en la seva justa mesura, perquè hi ha moltes més víctimes d’especuladors, que són desnonades o paguen discretament lloguers indecents, que víctimes dels mediàtics bandarres que okupen per pebrots i destrossen. Aquests tampoc ajuden.