Avui fa 1.250 dies que Joan Francesc López Casasnovas va deixar de pescar poemes amb les seves xerxes. El mestre se’n va anar sense preavís. Deixava un rastre llarg, ple de petjades profundes, que no s’esborren per molt que plogui. Molts saben que ha estat un dels homenots d’aquesta terra, sobretot aquells que estimen la llengua pròpia, els escriptors que s’han deixat aconsellar, els que saben que les lletres necessiten científics, els que senten la cultura com a valor propi més enllà de les ideologies i els moments passatgers.
Crec que per molta d’aquesta gent, que possiblement és majoria, reconèixer el que ha donat Joan López a la nostra societat posant el seu nom a la biblioteca municipal és un premi menor, que no consola. Podia merèixer el de fill il·lustre i així guardar la seva memòria des del Saló Gòtic. Al menys, la medalla d’or, que tampoc ha estat possible, per circumstàncies no imputables només a l’Ajuntament.
Hi havia consens polític entre els partits del govern municipal i el PP per reconèixer Joan López amb la medalla d’or. Tres anys després l’acte institucional haguera ajudat a complir amb un deure i, en aquests moments, a valorar la necessitat de cuidar la llengua dels menorquins, que no hauria de ser un instrument d’enfrontament.
Les persones que dediquen la seva vida a una o més causes públiques, de tots, i ho fan des de l’honestedat intel·lectual, com un compromís personal amb la comunitat on viuen, es merexien el respecte de tothom. El sectarisme ideològic que avui contamina la convivència fa que aquesta visió generosa de l’espai i el temps que compartim sigui cada cop més difícil. No cal compartir una manera de pensar per ser capaç de reconèixer el valor d’una persona, un intel·lectual, un escriptor o un polític.
La memòria col·lectiva s’hauria d’enriquir amb la diversitat de noms propis. És la forma que tot un poble com el de Ciutadella se’n senti orgullós dels noms i llinatges que són patrimoni comú.