Ser autònom a Menorca no és només una decisió professional; sovint és un exercici de resistència. En una illa amb un mercat reduït, una activitat fortament estacional i uns costos fixos molt semblants als de qualsevol gran ciutat, el treballador per compte propi suporta una pressió fiscal i administrativa que no té en compte la seva realitat. El problema no és individual. És estructural.
Mentre el discurs públic continua parlant d’emprenedoria, iniciativa i innovació, el dia a dia de molts autònoms menorquins és molt més prosaic: facturacions modestes, ingressos irregulars, mesos sencers sense activitat i, malgrat tot, una quota mensual rígida, impostos avançats i una burocràcia persistent. No és una excepció. És el funcionament normal del sistema.
Segons dades oficials, més de la meitat dels autònoms a Espanya facturen menys de 1.500 euros mensuals. Però convé recordar una cosa fonamental: quan un autònom factura 1.300 o 1.500 euros, no parlam d’un sou. Parlam de facturació bruta. D’aquí s’han de descomptar la quota, els impostos, el gestor, les despeses operatives, els desplaçaments, les amortitzacions i moltes hores de feina no remunerada. Comparar això amb un salari és, senzillament, incorrecte.
A Menorca, a més, s’hi afegeix un factor clau: l’estacionalitat. Molts professionals concentren la seva activitat en sis o set mesos l’any, però cotitzen dotze. El sistema no distingeix entre qui factura de manera regular i qui depèn d’una temporada curta i intensa. La quota és la mateixa. El risc també. La diferència és que aquí el marge d’error és molt més petit. Ho sap qualsevol autònom que, passat el setembre, fa números a la taula de la cuina i mira si podrà aguantar fins a Pasqua.
A aquesta pressió s’hi afegeix una de les anomalies més greus del model espanyol: l’obligació d’avançar l’IVA de factures que encara no s’han cobrat. En un entorn com el menorquí, amb terminis de pagament que sovint superen els seixanta o noranta dies -i encara més en el sector públic-, això implica una transferència de liquiditat dels petits professionals cap a empreses o administracions amb molta més capacitat financera. Tot i l’existència formal del règim d’IVA de caixa, el seu disseny el fa gairebé impracticable per a la majoria d’autònoms, que continuen tributant per ingressos no percebuts, una situació difícilment defensable en una economia moderna.
Aquí, en canvi, es manté una estructura rígida: quota fixa elevada, obligació d’avançar l’IVA, complexitat administrativa i una protecció limitada davant la inactivitat involuntària. No és casualitat que molts organismes internacionals defineixin el model espanyol com a rígid. Però la realitat és encara més incòmoda: mentre la majoria de països flexibilitzen per permetre que el petit professional pugui sobreviure, aquí es prioritza que no caigui la recaptació.
A Menorca, aquesta realitat té conseqüències directes: menys activitat econòmica estable, menys capacitat per retenir talent, més dependència de la temporalitat i una economia local més fràgil. Castigar els autònoms no és només una injustícia individual; és també una mala decisió col·lectiva.
El problema no és que falti iniciativa. Emprenedors n’hi ha. El que manca és un marc institucional que entengui la seva vulnerabilitat econòmica, especialment en territoris insulars com el nostre. L’autònom menorquí no és un privilegiat ni un heroi. Sovint és un supervivent d’un sistema que exigeix una heroicitat quotidiana per simplement aguantar.
Cap economia pot aspirar a ser sòlida si penalitza de manera sistemàtica aquells que sostenen la seva activitat real. Menorca tampoc.
L’ANY 2023 ES VA IMPLANTAR un nou sistema de cotització basat en els ingressos reals. En teoria, havia de corregir algunes injustícies evidents. En la pràctica, els trams baixos continuen destinant fins a un 30% dels seus rendiments nets només a la quota. Si a això hi afegim impostos i altres costos fixos, la càrrega resulta asfixiant. El sistema és més afinat, però continua sent estructuralment onerós.
QUAN ES COMPARA aquest model amb el d’altres països europeus, el contrast és evident. A França, els micro-entrepreneurs cotitzen de manera estrictament proporcional als ingressos, sense quota fixa. A Alemanya, els autònoms amb ingressos baixos poden no cotitzar durant els primers anys. Als Països Baixos, s’aplica una deducció fiscal específica per compensar la menor protecció social. Al Regne Unit, no hi ha quota fixa per a rendes baixes. Fins i tot Itàlia, amb tots els seus problemes, ha implantat règims simplificats molt menys agressius que l’espanyol.
LA PREGUNTA que gairebé mai es formula és si és coherent mantenir aquesta pressió sobre els autònoms mentre l’Estat conserva estructures duplicades, solapaments competencials i una administració que sovint opera amb criteris poc eficients. Una mínima racionalització d’aquestes estructures permetria alleugerir la càrrega dels autònoms sense afectar cap servei essencial. El problema no és la quota en si. És l’estructura que la fa necessària.