Vigília de Nadal i ganes d’escriure alguna cosa agradable, en sintonia amb la voluntat amb què els humans celebram, de sempre, el canvi de solstici. I és que precisament ahir (no demà) va ser el dia més curt de l’any i, a partir d’ara, cada dia ens regalarà uns instants més de llum.
Però costa trobar referents estimulants en l’actualitat del món. Ni la necessitat de salvar el planeta no sembla que sigui motiu suficient per unir forces. Al contrari, les trobades internacional per frenar la seva degradació, com la darrera del Brasil, van cada dia més de reculons. I ara mateix, Europa ja ha endarrerit l’any límit per deixar de fabricar vehicles amb motor d’explosió.
La realitat de l’escalfament global de la Terra, amb pertorbacions climàtiques cada vegada més presents, es contraresta escampant teories contràries a la ciència. I així, com si haguéssim reculat en el temps, hi torna a haver qui creu que la terra és plana, que les vacunes són inútils o que el canvi climàtic és un engany. Tot al gust del negacionisme que avui controla el món des dels seus grans centres de poder: les xarxes socials.
On sí que hi ha consens en canvi, és en la fabricació d’armes, cada vegada més sofisticades i mortíferes, impulsades per la Intel·ligència Artificial perquè cap sentiment no les pugui frenar. I mentre assistim a la carnisseria de Gaza i a la invasió d’Ucraïna, tan a prop de ca nostra, els amos del món ja ens amenacen cada dia amb una nova guerra. Mentrestant, Europa es replega, incapaç de mantenir el somni de llibertat, de progrés i de solidaritat a què va arribar a aspirar.
I van arribant a les seves costes i ciutats milions d’humans, d’altres colors i altres cultures, fugint de la gana, de la repressió, de la guerra, del cul de món en definitiva. I que és difícil que trobin una bona acollida. Perquè el xoc cultural sempre ha estat conflictiu i perquè aquí, o els voldran explotar o els pobres locals els consideraran una amenaça per al seu humil estatus.
Europa es replega i exhibeix, com en els anys que van precedir a la segona guerra mundial, la seva cara més fosca: aquesta intolerància creixent que cada dia s’assembla més al feixisme d’aquells anys terribles. Una ombra que ja s’ha recuperat també a la Península, amb el discurs simplista de qui promet la solució màgica per arreglar-ho tot i que saps, experiència contrastada, que si arriba dalt provocarà encara més dolor i desesperació.
Sembla el destí clàssic dels humans: anar repetint sempre els mateixos errors. I a la vegada, perseguir sempre els mateixos objectius d’amor i solidaritat. Que no solen guanyar mai, però que, irreprimiblement, ens desitjam.
Que tingueu, idò, un Bon Nadal. I demà passat, ja veurem.