Entre tanta inanició informativa i tanta distorsió periodística (i també molts exemples de periodisme de primera divisió) sembla interessant, gairebé obligat, escampar l’exemple de Patrick Radden Keefe. PRK es va fer famós el 2019 amb «No diguis res», un llarg reportatge novel·lat que explica fins al moll de l’os el conflicte d’Irlanda del Nord de manera molt més realista i contundent que qualsevol assaig, i després, el 2022, amb «L’imperi del dolor», un també llarg reportatge, aquí més aviat assaig, sobre la dinastia dels Sackler, la família d’empresaris farmacèutics que crearen els medicaments originaris de la crisi dels opioides als Estats Units. El llibre és un extens i documentadíssim (i molest, per als retratats) estudi sobre aquest potent grup empresarial, i no cal dir que des del primer moment l’autor va haver de lluitar contra les traves, amenaces, impediments de tota mena i obstacles legals i de vegades no tan legals que la família Sackler i el seu potentíssim equip d’advocats va anar conjuminant per impedir primer la investigació i després la publicació d’aquesta investigació.
L’edició de butxaca del llibre té, en castellà, 685 pàgines, amb 10 sota el títol «Nota sobre les fonts» que aclareixen «Aquest és un llibre de narrativa de no ficció; cap dels detalls és fruit de la invenció o la imaginació» i que la font més important del contingut són «les desenes de milers de pàgines dels diversos processos legals en què la família Sackler està embolicada des de fa dècades (...) com ara deposicions, declaracions jurades, resums, demandes, transcripcions de les audiències i centenars de correus electrònics, memoràndums i altres materials confidencials...», a més d’informes de la fiscalia, demandes legals i fonts similars, incloent documents en paper que arribaren anònimament a la bústia física de l’autor i que exigiren comprovacions encara més exhaustives. Només així el llibre pogué superar «un procés independent de verificació dels continguts», afegit a tots els controls que l’autor es va exigir en el seu treball. Vol dir això que per garantir la veritat periodística d’un qualsevol afer només hi ha el mètode judicial? No, però tal com estan les coses és un bon punt de partida.