L’increment en la riquesa material d’una societat no implica, per si sol, una garantia del seu «benestar humà», especialment si l’avaluem en termes ètics de solidaritat i justícia. La societat contemporània ha desenvolupat la racionalitat en un sentit, però l’ha empobrida en un altre. S’ha dit que el projecte Il·lustrat es deixà enlluernar per una confiança cega -gairebé una fe- en la idea de «progrés» vinculada al desenvolupament científic i tècnic, transformant-se finalment en una hegemonia de la tecnociència i la seva lògica instrumental extrapolada a la totalitat dels àmbits de l’activitat social i les seves interrelacions pràctiques -pensem en els dominis del Dret, de la Política i de l’Ètica-.
Un exemple d’això seria la seva extrapolació al món del treball, però el mateix podríem dir aplicat al món del consum, de l’educació, de la cultura, de l’habitatge, de l’oci, o de la salut, entre molts d’altres. En el món del treball és compatible una plena ocupació de la població en edat de treballar amb una experiència «alienant» de l’activitat laboral, la qual cosa ja apareix en la pròpia lògica «productivista» -el valor suprem de la qual sigui l’eficiència-.
Es pot veure en l’origen d’aquesta configuració social una escissió entre «raó» tecno-científica -que s’acaba imposant- per un costat i «raó» humanista per una altra, relegant les humanitats al calaix d’allò que no es pot quantificar -no útil-. Si la condició de possibilitat d’accés als béns de consum s’ha instrumentalitzat, tota «praxi» transformadora es veurà relegada al món de la necessitat, no pas de la llibertat. Però el treball alienat, ni que sigui per necessitat natural -es parla suposadament d’un imperatiu no social ni ètic, sinó inscrit en la «natura» de les coses-, extrapola la seva lògica al consum alienat, que era el nucli de la concepció economicista de la societat del «benestar».
Els ciutadans accediran a nivells mitjans o alts de consum -benestar material-, essent compatible aquesta situació amb nivells mitjans o alts de frustració humana, insolidaritat i manca de consciència cívica. El consum no satisfà per si sol i es transforma en exigència contínua de més consum, sense per això sobrepassar la perspectiva individualista i insolidària. Per aquest motiu la psicologia social «moderna» porta no ja a la recerca de nivells de compra suficients per a la vida justa i humanament digna, sinó a la persecució del «màxim» nivell de consum possible -que en si resulta il.limitat-, la qual cosa només es pot assolir per la via de l’afany del lucre.
La lògica de la praxi social mercantilitzada no s’aboca a la consecució d’un benestar econòmic material suficient per a la vida digna de «tots» els membres del cos social, sinó a la consecució d’una riquesa il.limitada «privada» -en termes d’un individualisme possessiu- només per mitjà de la qual es pot «garantir» nivells de consum il.limitats, els quals al seu torn són requerits per la lògica de l’estímul continu pressuposada en la representació del «benestar» com a increment continu de la capacitat de consum. Això no porta a cap mena de fita que no sigui la desigualtat social, la instrumentalització de les accions i relacions humanes, i a la insatisfacció conscient o inconscient respecte de si mateix i vers l’àmbit d’allò compartit i el món de la vida pública, la qual es posa -fent-se impotent en tant que servei al Bé comú- al servei dels interessos particulars.
L’escissió entre vida privada i pública porta conseqüències devastadores per la concepció humanista de la vida i per als propis ideals inicialment vinculats a la representació il.lustrada , com ara el de la teoria republicana -i fins i tot la liberal clàssica- i les seves implicacions participatives i igualitàries –«democràtiques»-.
La lògica individualista, la concurrència social de la qual és l’espai del «mercat lliure»-, ha colonitzat tots els àmbits de la vida compartida, inclosos els de l’Ètica, el Dret i la Política. L’ètica es redueix així a la defensa i promoció de l’individualisme competitiu, el Dret a l’afirmació incondicionada i categòrica dels drets individuals -oposats a la coacció estatal-, i la Política -en sentit noble- a un exercici de la iniciativa individual en recerca de la promoció i l’èxit professional, i no pas com a expressió de la idea del Bé comú. Poca importància tindrà, així, la «dialèctica» conservadors-progressistes, si és la democràcia i el seu ideal de discurs obert a l’enteniment la que en surt qüestionada.