La hiperactivitat social actual crea noves tradicions. Una és l’amic invisible, molt de Nadal, per a alegria de perfumeries i papereries. A un grup s’assigna per sorteig secret qui ha de regalar a qui, amb pressupost limitat. L’anonimat gairebé sempre es vulnera perquè ens agrada més xafardejar i que ens elogiïn els regals que callar i ser discrets.
Ignor si a la darrera de les reunions que fan els batles han fet l’amic invisible o no, però vist com els costa tirar endavant junts projectes cabdals d’àmbit insular sembla més que juguen a l’enemic invisible.
Cada municipi és un petit regne. Hi ha grans dificultats a l’hora de compartir normes o serveis, fet que milloraria l’atenció al ciutadà i en baixaria el cost. A l’Illa hi ha massa ajuntaments (és així) i una insuficient visió insular de la gestió pública.
Els consorcis insulars que ara gestionen competències municipals funcionen regulín. El de residus no evita una varietat de contractes i posicions sobre la recollida que complica la implantació del porta a porta. Maó i es Castell tenen enemics visibles entre els altres pobles. Al consorci de disciplina en rústic ni hi són tots ni és prou eficaç per impedir l’aparició de presumptes aljubs a hotels als quals només els falta un trampolí. A la gran casa que ha de ser el consorci sociosanitari, per gestionar geriàtrics ben dotats de personal, només hi viu encara el centre de Santa Rita.
La vella idea d’un bon escorxador únic topa amb recels localistes, batalles que pateixen els productors i agraeixen els porcells amnistiats per les avaries. Fa anys infinits que ajuntaments i el Consell diuen estar treballant en una molt necessària ordenança única d’aigua. I no hi ha manera. Algú posa traves amb els aqüífers en prealerta.
La desitjable visió insular en la gestió dels temes importants requereix decisió i generositat. Mirar només en curt, sense anar més enllà de l’interès immediat de cadascú i de cada creu de terme, és l’enemic invisible de l’eficàcia, l’estalvi i la racionalitat.