Vaig veure una estoneta de debat electoral de les eleccions a Extremadura i vaig pensar: on va el PSOE amb aquest candidat? Després, en el recompte, vam poder comprovar que anava contra les roques. Es tractava d’una explosió controlada? És un naufragi total del PSOE, però no podem pensar que la única causa sigui el candidat. Com és possible que, en sis anys, un partit passi de 34 diputats (46 per cent) a 18 diputats (25 per cent). I no parlem ja dels resultats dels anys noranta!
En sis anys s’han perdut 16 diputats i 20 punts percentuals de vot. Això en un dels feus tradicionals de vot PSOE. Aquesta desfeta explica que avui la correlació de forces en una comunitat tradicionalment esquerrana sigui 60 per cent a 40 per cent, decantada a la dreta. Però jo no em vull aturar en aquest tema, ni tampoc en l’èxtasi interromput del PP, que just guanya un diputat dels 10 que ha perdut el PSOE i es veu més que mai en mans de Vox.
Em volia fixar un moment en el resultat d’Unides per Extremadura, la coalició formada per Esquerra Unida i Podem, que gairebé ha duplicat els resultats de 2023, superant la barrera del 10 per cent i passant de 4 a 7 diputats. L’alegria que això em provoca no oculta el pesar pels resultats generals, però assenyala el camí de la unitat de l’esquerra. Desconec les condicions amb què s’ha creat aquesta coalició a Extremadura, ni quina és l’experiència de feina conjunta. Crec que ha permès l’acord el fet que Sumar, sense organització a aquella comunitat, s’hagi limitat a donar-li suport des de fora.
Ara, en la preparació de les eleccions a Aragó (les pròximes), Sumar i la Chunta, també entren en joc i la veritat és que no sé com acabarà. Podem no en vol saber res, de Sumar. I això no ajuda gens. Per jo, l’esquerra del PSOE abasta des de Sumar (podríem dir: la socialdemocràcia il·lustrada) fins a Podem, amb Esquerra Unida en el paper de pont i, sobretot, d’aparell organitzat.
Després, en altres territoris, també actuen les formacions nacionalistes d’esquerres, algunes de les quals no volen saber res dels partits d’àmbit estatal, i altres creuen en el compromís que suma. A Extremadura ha quedat clar que la proposta unitària obté uns resultats acceptables. Crec que ens hauria d’animar a fer-ho possible. Tret dels acords municipals, que funcionen la mar de bé, fins ara, la majoria d’aquestes coalicions i acords preelectorals han estat agafats amb gafes d’estendre, sense que hagin estat el resultat d’un procés de convergència també en la feina comuna, i s’han mogut després en la desconfiança i la falta de bona harmonia, producte d’antigues competències electorals.
Així és molt difícil que la base social que podria mobilitzar-se hi confiï i, per això, una part d’aquesta s’absté. Una proposta d’unitat no pot funcionar si no abasta tota l’esquerra (ja m’enteneu), si no es fa amb el temps suficient per a quallar, si està supeditada a decisions partidistes de més ampli abast a altres territoris.
Després d’Extremadura, està clar que tampoc no tindrà èxit (ara pens amb Menorca) si es fa per resistir a l’empenta de la dreta. A Menorca un acord ha de ser per governar, per poder posar en marxa mesures de govern pel que fa a ordenació territorial, llengua i cultura pròpies, l’atenció social, la sobirania en les decisions insulars, la capacitat per actuar en la crisi de l’habitatge i tants altres reptes que haurien de ser objectius comuns que afavorissin el compromís.