Partha Dasgupta és un economista destacadíssim de la Universitat de Cambrige. Des de la seva seniority ens ofereix un nou llibre que porta per títol «On Natural Capital». Hi ha qui ha dit que és el millor llibre després de «la Riquesa de les Nacions» d’Adam Smith. Sigui o no exagerat, cal dir que és un gran llibre. L’autor constata que l’actiu que la naturalesa ens dona a la societat està àdhuc per sobre del capital tecnològic i de l’humà. Entre la filosofia i l’economia, Dasgupta mostra els valors d’uns actius naturals, patrimonials, que són irreemplaçables, irreversibles en el seu dany, i no restaurables en els marges per l’efecte composició que té el seu deteriorament, amb ecosistemes integrats que col·lapsen sense major avís. Només la inconsciència del creixement extractiu explica el poc cas que fem del seu ús, sense amortització possible del desgast. Quant requerim d’aquest capital per a treure’n una renda? Som sabedors que per guanyar un flux estem carregant-nos un actiu del balanç, de manera que el que es pugui guanyar a curt termini ens empobreix en el llarg?
Ens hem acostumat a aprovisionar-nos de béns i serveis sense considerar la complementarietat d’aquells actius naturals que els hi són complementaris; fins i tot en la mateixa capacitat de fruir aquells bens, en entorns que es degraden, per excel·lents que siguin els béns produïts. El creixement de la població alimenta aquell efecte depredador, que s’associa a un suposat benestar materialista, d’utilitats conspícues i d’emulació. Això és perquè l’ecologia també té la seva productivitat, molt poc considerada pels economistes: el valor dels actius naturals decreixen en l’abús, quan es desconsidera allò de «el que és de tots i no és de ningú», i que porta a que ningú miri prim (la «tragèdia dels béns comuns», se’n diu). Cal, per tant, que l’economia sigui més eficient, minorant amb la seva producció el dany que inflingeix al medi ambient. El desenvolupament tecnològic científic certament sembla, segons l’autor, que en part el redueix, però la producció global és tan massiva per l’augment de població, que el que redueix la tecnologia ho augmenta amb escreix el creixement demogràfic. Aquesta major població aspira al consumisme, de manera que l’aprovisionament danya a la natura en un procés que no sembla tenir fi. Només la incultura i la insensatesa pot explicar aquest comportament. Això implica que perdre població és necessari, començant pels països que més creixen, els més pobres, però acceptant també el fet que alguns disminueixin en termes absoluts (els més rics). És impròpia la idea de que les necessitats de l’economia, mantenir el ritme de creixement del PIB, requereix més i més immigració. No cal ser malthusià per comprendre que una cosa és la solidaritat internacional i l’altra és aquest creixement de PIB que negligeix els indicadors mínims de benestar, de PIB per càpita, de renda familiar bruta disponible, en termes reals de capacitat adquisitiva, tot i mantenir el balanç patrimonial dels actius tècnics, humans i naturals en equilibri. Un balanç que permeti la sostenibilitat de tot plegat i la restitució del que es malmeti. El no-reemplaçament de la població amb pèrdua absoluta de població, altrament recull formes noves de benestar. Amb el que porto de vida, la població mundial s’ha gairebé triplicat. Una bestialitat. Als països pobres, fins a dia d’avui, les nenes eren dones amb 14 anys amb un elevat nombre d’infants, que amb supervivència selectiva no ‘mereixien’ que s’invertís en ells sanitat i educació, ja que menjar i buscar un sostre eren prevalents. Això ha de baixar i molt. A l’altre extrem, als països rics amb millor esperança de vida, les parelles han aprés a allargar la seva joventut – possiblement la millor etapa de la vida– començant a tenir fills més tard i havent ja entrat al mercat de treball. Ja es tindrà temps d’estirar amb l’edat el temps de treball per la via d’una jubilació més tardana, que a més per a molts, amb llocs de treballs reconvertits, manté la dignitat de l’ocupació i la socialització contra una solitud no volguda.
Quan llegeixo a Dasgupta i escric aquestes notes penso amb Menorca. Un ecosistema de grans valors naturals, etiquetat com a reserva de la biosfera, i que pateix dia a dia moltes d’aquelles agressions, que només puc explicar per la incultura dels qui ens manen, que es creuen legitimats per la inconsciència de molts dels manats.