Superades les vacances de Nadal, el nostre espia ja ens havia dit que no volia acabar l’any sense fer encara una visita al conseller de la cosa. Així és que, informat per la premsa que el 40 per cent de les cases de les Illes Tropicals ja són propietat d’estrangers, va cercar al seu armari la disfressa adequada per fer veure que era un d’ells.
Ens explica que va tenir la sort que un amic li deixàs el seu Mercedes descapotable, automàtic i amb veu (de tenor) per impressionar més a la conselleria. I li va anar bé, perquè amb quatre explicacions fantasioses ja va aconseguir que el deixassin entrar.
- Ja ho pot veure si ho som d’hospitalaris en aquestes illes -li va dir el conseller mentre l’abraçava, content de rebre un propietari estranger.
- I tant, si ho són -va respondre l’espia, sense treure’s la gorra de mariner ni les ulleres de sol, per donar la talla.
- És una satisfacció rebre’l a vostè -va continuar el conseller- i demostrar així que la majoria de residents d’aquestes illes no tenen cap problema per trobar casa.
- I amb piscina grossa, que la tenc -va respondre l’espia seguint la comèdia.
- És ver que amb açò de s’habitatge tenim gent amb problemes -va continuar el conseller, posant cara de restrenyiment-. Pobra gent! Però és que són indígenes i sobretot joves, i ja se sap que no es pot tenir tot. Ja els ho deim, ja, que un dia d’aquests ho resoldrem.
- M’arriba que es problema és molt gros -va fitorar l’espia.
- Bono -va continuar el conseller-, ja hi dedicam una mica de doblers i qui dia passa, any empeny... Però segui, segui i m’expliqui coses. Avui som tot sol, perquè tenc sa secretària de vacances a Ucraïna i a s’assessor l’he enviat a un curs que fa la Reina del Xotis, a Madrit, per a joves sense escrúpols.
- Li faré una confidència -va amollar l’espia amagat darrere les ulleres de sol-. No és que hi tengui una casa, en aquestes illes, en tenc una per a jo i vint-i-quatre de senzilletes per llogar.
- Ah! -va replicar el conseller- Així vostè és un gran tenidor, d’aquests que exploten l’habitatge per fer el gran negoci. Millor encara! Vostè és des bons. I ara que hi pens, almanco a les municipals, mos podria votar...
- Si me tracten tan bé com fins ara i no controlen es lloguers... -va respondre l’espia.
- I que potser és francès, vostè? -va afegir el conseller, demostrant que açò de delimitar llengües no és el seu fort.
- I tant! -va respondre l’espia fent veu de nas.
- Mem! -va exclamar el conseller-. Així, idò, li hauré de presentar es president que tenc a l’Illa del Nord. És que ell en va afamat, de tenir més turistes. I és lògic, vol que aquella illa en tengui tants com ses altres, i la veritat és que, amb tanta protecció, havia quedat endarrerida.
- Però m’han dit que tenen problemes d’aigua, allà -va amollar l’espia per veure quina la diria el conseller.
- Bono -va respondre l’autoritat-, encara no tants com a ses altres illes, però ja hi farem dessaladores! Els hotelers fan es negoci i noltros pagam ses dessaladores, com toca. Però açò que li deia des meu president a l’Illa del Nord, ara vol anar a Canes, a la Costa Blava de França, a un Congrés que hi fan... a cercar més turisme ric. Sí, d’aquest que va i compra finques agrícoles per convertir-les en uns hotels que t’hi cagues d’elitistes.
- Quines coses que diu, conseller -va respondre l’espia que ja no es podia aguantar les ganes de riure.
- És que avui estic molt content, senyor gran tenidor -va respondre el conseller-, a vostè li puc dir. M’ha arribat que la justícia nostra és tan nostra que ha tornat a absoldre el senyor Villareco, que tan bons serveis il·legals havia fet as meu partit. I açò vol dir que som gent amb sort. O no?