En el temps actual, la política espanyola es reflecteix com un mirall fragmentat i distorsionat de la seva imatge nítida i sana. Corrupció, abús, decisions opaques i gestions deshonestes no són incidents aïllats, sinó manifestacions d’un problema estructural que corroeix la legitimitat democràtica. La dita democràcia perd força quan el poder s’aparta de la virtut i la paraula se separa de l’acció que ha de dur implícita. Els interessos particulars projecten foscam, tot i que cada cop més esmorteït, sobre l’interès general, i la justícia es dilueix en la pura i àrida retòrica.
Plató ja advertia que la llibertat sense virtut, la que no atribuïm als governants actuals, degenerava en un joc de supervivència d’elits, ara anomenat «manual de resistència», on persuasió i manipulació substitueixen la deliberació ètica. A Espanya, aquest advertiment es reflecteix en escàndols que involucren a alts càrrecs i assessors investigats per presumptes comissions il·legals, tràfic d’influències i adjudicacions opaques de contractes públics durant la pandèmia.
La percepció que la política funciona per a protegir xarxes internes i sigles, més que per a servir a l’interès general, alimenta la desafecció ciutadana i erosiona la confiança en les institucions; mirem, si no, les recents eleccions a Extremadura.
Altrament, Aristòtil distingia vivament entre governs que serveixen al bé comú i aquells capturats per interessos particulars. Quan els qui han de comandar aquestes institucions mostren feblesa davant acusacions d’assetjament, complicitat, mala gestió o irregularitats administratives, o quan els mecanismes de control es dilueixen en la burocràcia, s’evidencia la corrupció estructural. Aquesta corrupció ja no pot amagar cap intent de desinformació editorial, puix el virus arriba fins a la soca.
Les caigudes electorals dels partits tradicionals en diverses regions, atribuïdes a la percepció de corrupció i de gestió deficient d’una crisi, demostren com la falta de solvència institucional impacta directament en la confiança ciutadana.
Sòcrates ensenyava que parlar, també de virtut, mentre es tolera la injustícia, equival a deformar la realitat. La gestió de denúncies d’assetjament i la resposta institucional enfront de les morts provocades per la Dana a València evidencien aquesta bretxa, aquesta escletxa per la qual fugen vots.
La lentitud de resposta, la manca de coordinació i els dèficits de planificació i prevenció han generat crítiques sobre l’eficàcia i la responsabilitat de l’administració. Mostren, així, que la crisi no és només ètica, sinó també tècnica i política.
Dit en altres termes: una part dels qui exerceixen responsabilitats de govern no demostren la determinació, la competència ni l’exigència moral que el càrrec requereix.
La ciutadania, com subratllava Aristòtil, és el garant últim de l’ètica política. Indignació social manifestada en protestes, pèrdua de suport electoral i exigències de rendició de comptes, no poden ser reacció episòdica; han de ser un reclam profund, constant si cal, perquè la política torni a centrar-se en l’interès general; i avui, malauradament, no tinc la sensació que aquest sigui un peu a paret prou contundent.
I d’aquí emergeix la metàfora de la poda democràtica. No es tracta de destruir res, sinó d’eliminar-ne les branques podrides, com són les pràctiques abans esmentades. La poda implica sancionar i punir als responsables amb rigor i contundència, reforçar institucions independents, protegir denunciants, principalment dones, i garantir la transparència a tots els nivells.
Cada nafra d’aquesta talla ha d’enfortir el tronc, puix l’amputa ha de restaurar la capacitat de la democràcia per a servir a la comunitat i enfrontar les crisis de manera efectiva. Ho deia amb saviesa el filòsof Karl Popper, de qui ja vaig parlar-ne un dia aquí: «La democràcia no consisteix a triar els millors governs, sinó a poder desfer-se dels pitjors sense violència».
La regeneració política no s’aconsegueix amb gestos simbòlics ni amb renúncies puntuals o forçades. Requereix reformes estructurals contundents: codis de conducta vinculants, supervisió efectiva de la funció pública i auditories independents. També calen mecanismes que impedeixin la captura d’institucions per afanys personals, protocols clars per a emergències i la despolitització general de totes les institucions públiques.
Potser així la democràcia sana podrà restaurar la coherència entre la paraula donada i l’acció duta a terme, reconstruir la confiança institucional del ciutadà i enfortir la seva capacitat de resposta enfront dels desafiaments col·lectius; des de la corrupció sistèmica fins a la gestió de catàstrofes.
El predic és clar i senzill: el poder només pot legitimar el seu exercici si serveix l’interès general. Per aquesta poda no cal moto serra, perquè s’ha de podar i reformar des de dins a fi de recuperar la seva força. La ciutadania ha de mantenir-se políticament activa i vigilant, assegurant-se que les esquerdes del passat es transformin en els pilars d’un futur legítim, transparent i col·lectiu. Perquè, tal com deia Alexis de Tocqueville, un dels grans i reals liberals de la història: «El perill més gran de la democràcia és el despotisme suau que neix de la passivitat dels ciutadans».
Si la democràcia vol continuar viva cal assumir, com a deure cívic inajornable, la poda rigorosa del poder, perquè només quan s’extirpen les branques corcades i el tronc recupera la seva integritat, la democràcia pot tornar a florir amb fruits que mereixin ser collits.