A les lectures d’aquest diumenge II després de Nadal se’ns parla de la saviesa i de la paraula. Temes que donarien per molts escrits a «Raons d’esperança». La saviesa fa elogi d’ella mateixa... (Sir 24, 1). Jo ho reforçaria amb el Salm 37,30: «El just té als llavis la saviesa, la seva boca diu la veritat».
A vegades confonem la saviesa amb el coneixement de moltes coses, diem d’una persona culta que és un savi, i no és ben bé així, una persona culta pot ser un pocavergonya i, fins i tot, un dèspota, però la saviesa queda ben definida al diccionari: «Capteniment assenyat en la vida, amb saviesa. Coneixença justa de les coses». Aquestes definicions són atribuïbles a qui és just, no a qui només és culte.
Al principi existia la paraula. La paraula estava en Déu i la paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi (Jn 1,1-2). Aquesta definició de la paraula a la Bíblia per a molts pot semblar exagerada, però fixem-nos bé que situa la paraula al principi amb Déu, perquè a Déu ningú l’ha vist, però per l’ésser humà la paraula és certesa de vida i immortalitat. Creure o no creure en Déu perquè no el podem definir científicament, no exclou que hem estat creats a imatge de la paraula. El diccionari defineix la paraula com a «mot en tant que serveix per expressar el pensament» , per tant, i sobretot en l’actualitat, la paraula és un component essencial de l’acció comunicativa, una relació de persona a persona, de tu a tu.
Humanament, i encara sort, les relacions de tu a tu són el camí més estès que fa el món més habitable, sobretot si la paraula és motiu d’entesa i estimació que ajuda a comunicar i a compartir. «Sense relacions personals, totes les paraules són temps perdut». Es pregunta el P. Llunell en un sermó: «¿Com és que hi ha persones que no escolten ni entenen res tractant-se de Déu? Què passa aquí? Passa, que la majoria de cristians, i molt especialment els professionals de la paraula, els funcionaris de la paraula, és a dir: els capellans, no sabem entaular una relació personal amb els nostres oients, en aquest cas vosaltres». Aquest mossèn és molt autocrític i més avall, en el mateix sermó, afegeix: «El veritable problema està en que molts dels que parlem de Déu som uns éssers estranys i poc o gens entenedors i comprensibles per als qui busquen llum i vida i no la troben. El que realment val i serveix no són els discursos, més o menys savis, sinó el contacte o intercanvi personal de tu a tu».
Les persones som persones perquè estem dotats de paraules. Però és cert que la Paraula ens precedeix, i és abans que nosaltres. Fins i tot quan pensem en silenci, els pensaments tenen paraules. Ara bé, si no sabem escoltar i actuar en conseqüència, les nostres paraules es poden convertir en xerrameca difícil d’entendre i menys d’engrescar ningú.
Per als cristians la paraula la trobem als Evangelis, on Jesús ens parla en un llenguatge planer, però... espai compromès, molt compromès. Deixeu-me acabar amb una pregària: «Que la nostra esperança sigui forta com la teva paraula».