El millor d’aquestes festes és, sense cap dubte cristià, el misteri de Déu fent-se carn, el que s’anomena encarnació. A partir d’aquest fet radical, moltes altres coses són aleatòries, curioses, historicistes. És curiós observar que la gran festa que celebra aquest misteri, per uns cristians (els del món occidental) sigui el 25 de desembre (Nadal), i en canvi per uns altres cristians (els del món oriental ortodox) sigui el 6 de gener (Epifania).
Uns i altres cristians estam a punt de celebrar l’Epifania, terme grec que significa «des de d’alt es fa visible». Qui es fa visible? Si la resposta fos en grec seria «Teo-fania», és a dir «Déu es manifesta». A qui es manifesta? Les manifestacions que més celebram nosaltres són les descrites a l’evangeli, les que afectaren a uns pastors propers a la cova de Betlem i a uns estranys procedents del llunyà orient.
Dins tot aquest caliportal, no cal perdre’s. No donem importància al que donam tanta importància el dia de Reis, i que l’evangeli no diu: que siguin tres, que siguin reis, que es diguin Melcior, Gaspar i Baltasar, que siguin de distint color. El misteri més sorprenent que la cristiandat celebra dia 25 és que la divinitat es lliga a la condició humana assumint plenament la carnalitat. I el misteri més meravellós que celebra dia 6 és que el Déu fet home es posa a disposició de tothom i no sols d’uns pocs.