Que Veneçuela s’hagi alliberat de Nicolás Maduro no vol dir que els veneçolans puguin ser lliures a partir d’ara. L’alegria ha durat poc entre els opositors, el temps que va passar dissabte entre la bona notícia de la detenció del dictador i la roda de premsa de Donald Trump, artífex de la intervenció militar, que va deixar clar que a partir d’ara el país queda baix la tutela dels Estats Units amb un govern de transició disposat a acotar el cap.
El president nord-americà va parlar molt d’inversions petrolieres, però no va concretar la promesa de llibertat als veneçolans. El dret a la sobirania del país ni el va mencionar. Un privilegi que al món actual sembla haver quedat en mans de les poques nacions que poden decidir sobre el seu futur i que són bàsicament els EUA, Xina i Rússia. Els altres podem aspirar a triar, com a màxim, a quin bàndol volem estar. I si ets Ucraïna o Taiwan ni açò.
La Veneçuela chavista, gestionada des de 1999 per una colla d’inútils i delinqüents, es va deixar caure en mans dels xinesos fins que la Casa Blanca ha decidit tornar a prendre el control del seu pati del darrere, el que hi ha més avall de Río Grande, com tenia fins l’atemptat de les Torres Bessones. Ja poden prendre nota la resta de governs no-alineats de la zona, començant per Cuba, que la legalitat internacional és a partir d’ara el que digui Trump.
Un president nord-americà que no respecta el seu propi ordenament jurídic intern. El pretext del narcotràfic és només açò, una excusa, per molt que Maduro hi estigui implicat fins el coll: o és que amb la seva detenció s’acabarà la droga als Estats Units? Donar per bones les intervencions militars unilaterals perquè afavoreixen els interessos occidentals ens aboca a la llei de la selva internacional, igual que justificar segons quines dictadures. Hem passat de la geoestratègia com a taulell d’escacs a la partida de pòquer, on guanya qui millor engana.