Quan l’autoritat es declara «punk», alguna cosa s’ha trencat del tot.
Dues frases recents: «Ser católico, religioso y presumir de ello, es el nuevo punk» (Ester Muñoz, PP, 2025) i «La derecha es el nuevo punk» (Santiago Abascal, Vox, 2025) em provoquen una reacció tan visceral que només acudint a la font original puc intentar entendre què vol usurpar-se exactament: «Ya tenemos ídolos. Fabricamos nuestros dioses, preparamos las poses, siempre atentos a la foto. ¡Punky de postal! ¡Punk de escaparate!», escrit per Evaristo Páramos (La Polla Records, 1984). Amb aquest marc com a referència, comencem l’article:
Hi ha quelcom entre còmic i revelador en la recent obsessió de certs sectors del PP i, amb especial entusiasme performatiu, de Vox, per autodefinir-se com «el nou punk». No estem davant d’una rebel·lia que s’hagi tornat conservadora, tot un oxímoron, sinó davant d’una paròdia acuradament produïda: l’antisistema convertit en marca. És com si, de sobte, els especuladors es fessin «okupas».
El punk, el real, no va néixer per a adornar discursos ni per a guanyar batalles culturals a platons de TV. Va sorgir de la marginalitat, on no hi havia gaires càmeres ni cap interès per ser acceptat. Més encara: sovint era una forma d’automarginació conscient.
El punk fou una reacció visceral contra un sistema que prometia ordre, futur i progrés, però que oferia exactament el contrari: precarietat, alienació i una sensació persistent de no encaixar. Per això el punk no demanava permís ni aspirava a res, i menys encara a governar: no volia ocupar el marc, volia trencar-lo.
Des d’una perspectiva cultural, el que avui presenciem és un cas clàssic d’apropiació simbòlica. Tal com va analitzar Dick Hebdige, el poder neutralitza les subcultures mitjançant l’estetització: en conserva la forma, però n’extirpa el contingut.
Això passa exactament quan partits plenament integrats en estructures de poder adopten una retòrica de rebel·lia que no és més que façana. No assistim a una mutació del punk, sinó a la seva taxidèrmia. Resulta difícil imaginar que sectors profundament ancorats al neoliberalisme i l’ordre econòmic dominant hagin escoltat, i menys entès, el missatge de La Polla Records.
La contradicció es torna especialment evident si s’observa el punk estatal dels anys vuitanta, i en particular La Polla. El seu discurs no anava contra un enemic abstracte o extern, sinó contra les pròpies institucions que avui aquests partits defensen obertament: les estructures clàssiques de dominació.
Les lletres de La Polla no plantejaven reformes ni nostàlgies d’un ordre perdut; plantejaven una esmena a la totalitat. El missatge no era «això funciona malament», sinó «això funciona exactament com l’han dissenyat: fermat i ben fermat».
En l’univers conceptual punk, la pàtria no és refugi, sinó parany emocional; la llei no és justícia, sinó coerció legalitzada; i la moral no és guia, sinó mordassa.
El poder, en conseqüència, no apareix com un error corregible, sinó com un mecanisme conscient de dominació. D’aquí l’antipatriotisme radical del punk: la bandera no uneix: disciplina; l’himne no representa: anestesia. Dir «punk» a un discurs que té el patriotisme com a clau de volta, no és només una provocació audaç, és també una inversió semàntica digna d’estudi. Com ho és igualment, en el vessant purament polític, el motiu pel qual l’ultradreta està pujant arreu, però això caldria un altre article.
Hi ha un detall desternillant i estrepitós: la relació amb l’autoritat. El punk històric identificava la policia, l’exèrcit i l’aparell legal com els braços visibles de la violència estructural. El nou «punk cívic», en canvi, en reclama encara més.
És la rebel·lió que no incomoda: el crit que exigeix ordre, la insolència compatible amb porra i micròfon. Una rebel·lia que sempre acaba votant a favor de l’statu quo.
Podríem resumir moltes idees punk en una sèrie de proclames utilitzades sempre per La Polla: si el poder t’aplaudeix, no ets perillós; quan la llei parla d’ordre, algú mana i un altre obeeix; el treball dignifica… al que mana; i la moral oficial serveix per culpar al de baix exculpant al de dalt. Totes elles xoquen frontalment amb el «punk» del barri de Salamanca que avui es proclama des de sectors antagònics.
Encara més, el punk emprava la provocació com a «arma», no com a disfressa. Crestes, imperdibles i roba rompuda no eren un look, sinó una «declaració de guerra» a la respectabilitat i la norma. Quan la rebel·lia esdevé en marxandatge polític, perd el sentit i es torna caricatura. El sistema no tem a qui el critica des de dins amb corbata i micròfon; tem a qui no accepta les seves regles. En termes filosòfics i socials d’Antonio Gramsci, diríem que no estem davant d’una contrahegemonia, sinó d’una hegemonia disfressada.
Per això el punk continua sent incòmode dècades després: perquè no pot ser reciclat sense ser traït. I és aquesta traïció, convertida avui en retòrica de poder, la que alguns gosen anomenar «nou punk». Com deia la cançó abans al·ludida (»Muy punk») fa quaranta-dos anys: «Estoy más que aburrido de ver camaleones, siempre cambiando de piel con la moda... Si no tienes cerebro, a mí no me molestes. Identificarte con nadie no te va a salvar, vete de aquí que piso mierda»... I ara arriben, amb colònia cara, els «Cayetanos punks»!
El punk era, i és, una negació contínua. Aquesta és la seva definició. I és totalment incompatible amb els qui necessiten del poder per existir.
PD: «Dentro de nuestro vacío, solo queda en pie el orgullo, y por eso, seguiremos de pie». (Del disc «Ellos dicen mierda, nosotros Amén», 1990).