Tot i que en parlar de la confrontació entre el «model de vida» instaurat en les societats occidentals i el de la resta la resta del món -Rússia, Xina...- ens remetem sovint a una qüestió de valors -bàsicament fent referència al concepte de llibertat en les seves accepcions política, jurídica i ètica- la realitat de les coses és més complexa i passa avui per la constatació del fet que la llibertat -en contextos d’economia de lliure mercat- ho és d’accés a la propietat, que la propietat pressuposa la possessió, i que aquesta darrera requereix i estimula una demanda de seguretat vinculada a l’exercici incondicionat de la mateixa, en relació al qual tota exterioritat -entre d’altres, la pròpia figura de l’Estat- apareixerà al manco en primer terme com a amenaça. Les societats econòmicament benestants són perfectament compatibles amb una reacció del conjunt de la població vers postulats fortament lligats a la impulsivitat primària, aquella que s’expressa més com una frustració personal que com a projecte polític compartit.
Davant les reiterades amenaces provinents del propi cos social -i la manca d’expectatives que aquestes arribin a ser neutralitzades-, l’individu es tanca en una lògica que no és pròpiament política -què hi ha d’allò «nostre»?-, sinó individual i gregària -què hi ha d’allò «meu»?-, essent així que preferirà aquell gest decidit que elimini entrebancs davant l’eventual consecució de seguretat a aquell altre que, des de les promeses abstractes, es mostra com a incapaç o incompetent en l’escenari de la vida pública, la qual tendirà a perdre el seu atractiu.
En la dialèctica entre els conceptes de llibertat i seguretat no s’hi amaga una veritable confrontació de «idees», sinó una renúncia al valor i la importància de la dimensió compartida de la vida, prioritzant-se en el seu lloc un retorn a la immediatesa d’allò que és meu, del que vull preservar davant tota amenaça externa, la presència amenaçadora -no ja emancipadora- de l’alteritat: dels immigrants, dels polítics corruptes, de les potències estrangeres, dels delinqüents de tota mena, etc...
El Dret no guarda relació amb la Justícia com a ideal, sinó amb la preservació dels Drets individuals del l’esforçat «propietari» que no vol que li toquin -ni en qüestionin la via d’adquisició- allò que és «seu». La seguretat, en aquest context, és la garantia més elemental per al propietari: que no se’l privarà d’allò que li pertany i que ha assolit amb el seu enginy i sacrifici, el mèrit del qual li correspon exclusivament a la persona considerada en la dimensió de la seva vida «privada», no pas en allò que deu al conjunt social o que ha rebut dels altres -en tenir la impressió que no ha rebut res ni deu res a ningú-. En aquests contextos la vida pública -i la pròpia gestió d’allò que és de tots- pot ser fàcilment vinculada al concepte d’ineficiència, no pas a la realització del bé comú ni a la promoció de la dimensió més noble de l’ésser humà -que Aristòtil anomenava, per a distingir-lo de la impulsivitat primària, la del «zöon politikón»-. La Llibertat, però, no és una realitat individual, sinó sempre -al mateix temps- «política», que requereix d’una arquitectura institucional complexa i fràgil, la qual ha de ser històricament -per l’hegemonia de les relacions de dominació d’uns éssers humans sobre els altres- considerada com a conquesta «civilitzada», sempre parcial i precària.
Kant parlava de la llibertat com a idea regulativa de la raó pràctica, essent el veritable motor del progrés social, alhora que font de la moralitat humana. Kant ens ensenya que les «idees» de la Raó contenen sempre la novetat del moment històric, ens guien al llarg del camí, constitueixen els «ideals» al marge dels quals l’home no pensa ni viu com a tal, sinó que només «vegeta».
La seguretat, tot i la seva importància en el món de la emotivitat, no és pas un «ideal», ni tan sols una exigència moral incondicionada, sinó una reacció natural però únicament impulsiva amb gran capacitat motivadora, això sí, en el discurs polític -sobretot en moments de crisi social-, però limitada al món de les necessitats més elementals vinculades a la «concurrència competitiva», com ho seria el principi de preservació de la integritat orgànica en entorns de vida selvàtica. De la mateixa manera que existeix una natura «pre-social» de la qual s’emancipà l’home, existeix una natura econòmica i política que és motor d’heteronomia.