«Bonum ex integra causa. Malum ex quocumque defectu»: el bé prové d’una causa íntegra, mentre que el mal deriva de qualsevol defecte. Aquest adagi clàssic de la teologia tomista i de la filosofia moral ofereix un marc excel·lent per comprendre l’actual conjuntura geopolítica desencadenada per l’operació militar de Donald Trump a Veneçuela i la perplexa impotència de l’Europa institucional.
No es tracta de defensar règims autoritaris ni de minimitzar les responsabilitats de governs que han vulnerat sistemàticament els drets humans. És perfectament possible criticar un dictador com Nicolás Maduro i, alhora, advertir que l’ús de la força per part d’una gran potència no representa sinó una erosió radical del dret internacional i una demolició dels fonaments morals que haurien de regir la comunitat global.
Per això, l’abraçada acrítica de Vox i del PP de Feijóo a l’operació de Trump no és només oportunista: és un error greu, perquè legitima la violència imperial sota la bandera de la suposada defensa de la democràcia. I és també un error filosòfic, en el sentit més literal del terme: no hi ha bé possible quan la causa està viciada per defectes tan greus com la violació de la sobirania, la mort de civils i la destrucció de l’ordre jurídic internacional.
La mecànica de l’errada política
Cal separar allò que massa sovint es barreja interessadament: criticar un govern autoritari no equival, ni de bon tros, a justificar una intervenció bèl·lica externa. El PP de Feijóo, amplificat pel sector madrileny del partit, ha optat per una lectura simplista i perillosa de la política internacional: si un règim és dolent, qualsevol acció contra ell queda automàticament legitimada. Aquesta lògica oblida precisament allò que dona sentit al dret internacional: limitar l’ús de la força, sobretot per part de les grans potències.
Això no és només un error de càlcul polític, sinó un fracàs moral. Perquè aplaudir una operació que implica bombardejos, morts i el segrest d’un cap d’estat sobirà és renunciar a qualsevol exigència ètica mínima, encara que es pretengui embolcallar tot plegat sota el pretext de la «defensa de la democràcia».
Que Maduro i el seu règim hagin comès abusos greus és indiscutible. Però presentar la intervenció de Trump com un acte d’alliberament democràtic és una mistificació: perquè el problema no és només que Maduro fos un dictador —que ho era—, sinó que la dreta espanyola no s’adonés que l’acció nord-americana no pretenia instaurar cap ordre polític millor, sinó obrir Veneçuela a la lògica depredadora dels interessos energètics i geoestratègics de Washington.
Trump i l’erosió del dret internacional
Aquest error del PP esdevé encara més greu quan s’entén en el context global de l’actuació de Trump, que no ha estat mai una defensa coherent dels valors democràtics, sinó un projecte de poder sense escrúpols. A l’interior dels Estats Units, ha impulsat polítiques migratòries que vulneren els principis més bàsics del dret d’asil i de la dignitat humana: detencions massives, deportacions sumàries i fins i tot l’ús de l’exèrcit com a instrument de pressió política interna. Tot això no és defensa de la democràcia, sinó coerció autoritària amb retòrica de seguretat.
En l’escena internacional, el balanç és encara més devastador: atac a les institucions multilaterals, abandonament de tractats, desprestigi sistemàtic del dret internacional i ús de la força com a eina ordinària de política exterior. L’operació sobre Veneçuela no és una excepció, sinó una peça més d’aquest patró.
I els efectes no es limiten a Amèrica Llatina. Aquesta política de fets consumats legitima, per imitació o per reacció, altres aventures imperials: reforça el discurs rus sobre Ucraïna, alimenta l’expansionisme xinès sobre Taiwan i acaba de liquidar l’arquitectura de seguretat construïda després de 1945.
La feblesa europea: una fallida moral
Davant tot això, Europa ha ofert un espectacle desolador. La Unió Europea, amb els seus principals dirigents al capdavant, ha actuat com un convidat de pedra: silenci, vacil·lació i absència total de veu pròpia.
Encara resulta més simptomàtic que algunes de les poques veus crítiques hagin vingut de sectors polítics que habitualment es presenten com a marginals. No perquè les seves idees siguin un model, sinó perquè el contrast amb la inanició del centre polític europeu és senzillament demolidor. Si Europa vol ser alguna cosa més que un espai econòmic administrat, aquesta era una ocasió per demostrar-ho. No ho ha fet.
Aquesta impotència revela una cosa més profunda: l’absència d’un projecte polític europeu real. Sense una política exterior autònoma, sense capacitat de defensar principis, el continent queda reduït a un satèl·lit diplomàtic de Washington.
L’única oposició coherent
En aquest panorama, no deixa de ser revelador que hagin estat alguns governs llatinoamericans —Mèxic, Brasil, Colòmbia, Xile— els que hagin mantingut una posició clara contra la intervenció. També Pedro Sánchez que, amb totes les crítiques que se li puguin fer, ha mantingut una línia coherent: ni avalar la violència exterior ni blanquejar l’autoritarisme intern.
Això deixa en evidència els conservadors europeus, i en particular el PP: no es pot invocar la democràcia a casa i trair-la sistemàticament en l’escena internacional sense caure en una contradicció moral insostenible.
Conclusió: cap a on?
El debat no és només sobre Veneçuela o sobre Trump. És sobre què entenem per democràcia, per sobirania i per ordre internacional. Si acceptem que el dret internacional és paper mullat quan molesta als poderosos, aleshores acceptem que la força bruta torni a ser la llei suprema de la política mundial.
Europa haurà de decidir si vol seguir sent un espai subordinat o un actor amb principis. I els partits democràtics hauran de decidir si la política exterior és un instrument al servei dels valors o només una extensió de la propaganda interna.
Si no som capaços de fer aquest gir, el que s’està dissolent no és només un equilibri geopolític, sinó la idea mateixa d’un ordre internacional basat en regles. I la història, un cop més, no ens concedirà l’excusa de la ingenuïtat.