No ho va passar bé del tot, el conseller de la cosa, fa una setmana. En el seu cervell, tot eren contradiccions entre la bona notícia de l’assalt del seu admirat Trump a Veneçuela i la notícia dolenta de les mentides que, finalment, havia hagut de confessar per força el seu venerat Fijó sobre els aiguats i els morts del País de la Paella.
Per acabar de complicar el dia, va saber que el llinatge del seu líder nacional nacional significa, en portuguès, «mongetes», i encara sort que no vol dir «mongetes tendres»...
Avui l’home estava més tranquil i, com que esperava en Juan Pelayo, el seu assessor, que li havia de fer l’informe setmanal de quina la fan pels seus territoris, les Illes Tropicals, va decidir aprofitar el confort de la seva poltrona per fer un xubec.
Però va començar a sentir crits per la finestra, tan forts que va mirar què hi succeïa al carrer. I han de saber que era el nostre espia, disfressat avui de «matxote» ibèric i cridant «que Trump compre Groenlandia, co**o!».
El conseller va tenir clar que, si deia allò, per força havia de ser el conferenciant del dia de l’Illa del Nord, dia que celebren per commemorar l’arribada dels catalinos a l’Illa, que la van conquerir i repoblar; després de capolar els àrabs, naturalment. I així és que el va fer entrar al seu despatx i el va rebre efusivament.
- Així és que vostè -li va dir- és l’il·lustre orador que el meu president a l’Illa del Nord ha triat per fer la conferència oficial del dia de la celebració?
- «Para servirle a ustez y a la nación, que solo hay una» -va respondre l’espia, intentant imitar el rallar més castís de Madrit.
- Valga’m Déu! -va exclamar el conseller- Que llest és es president que hi tenc en aquella illa. Triar-lo a vostè és rematar l’obra de desnaturalitzar la festa. S’assegui, per favor, i sa meva secretària li durà pastissets. Així, al manco, tindrà una connexió gastronòmica amb aquella illa...
I mentre na Nataixa s’atracava a l’espia amb un born ple de pastissets, s’asseia devora ell i se’n fotia de la disfressa que havia triat avui, va aparèixer per la porta l’assessor.
- Bono, Juan Pelayo! -va exclamar el conseller- Quines hores de venir són aquestes?
- Uf, conseller -va respondre, esbufegant, l’assessor-, és que as carrer hi havia una manifestació molt grossa contra es preu des pisos. I me diven que a s’Illa de ses Discoteques també n’hi ha una...
- Ai aquests indígenes! -va respondre el conseller- Si es qui en tenen per vendre, de pisos, estan encantats! I mira, amb açò des preus hem aconseguit posar-nos davant de totes ses altres comunitats. Ets amigots mos haurien de fer un monument. Però mem, amolla s’informe setmanal de com mos va per cada illa.
- Aquí, a l’Illa Grossa -va començar en Juan Pelayo, però el conseller el va interrompre.
- És que no t’he dit -va amollar- que aquí tenim s’il·lustre conferenciant que ha d’aigualir el dia de l’Illa del Nord i, en deferència seva, podries començar per informar-nos d’aquella illa.
- Idò bé -va respondre l’assessor afinant la veu-, finalment tenen el nou Pla Territorial Insular (PTI) ben encaminat. L’estudiaran i donaran el seu consentiment tècnics d’aquí, de s’Illa Grossa. Perquè sembla que es tècnics d’allà tenen memòria històrica i són massa rigorosos amb aquestes coses...
- Bona decisió! -va exclamar el conseller- Cada vegada m’agrada més aquest president que hi tenc allà, per més que mai no me’n puc recordar que és de nom. A canvi, que mos enviï també es fems, que com més poc autònoma sigui aquella illa, millor. Al final aconseguirem que sigui tan tropical com ses altres!
- Però també hi tenim una cosa lletja amb el món agrari -va continuar en Juan Pelayo canviant de cara.
- Però què dius? -va replicar el conseller- Si fins i tot vaig fer es meu gran discurs de fum de formatjada de Cap d’Any des d’un lloc d’aquella illa...
- Idò sembla que no n’hi ha hagut prou -va respondre l’assessor, espantat per la cara de maleit que feia el conseller i patint una vegada més pel seu sou-. Es queixen perquè fa més de sis mesos que esperen que paguem uns ajuts al camp i per culpa d’açò s’hauran d’endeutar...
- Quina gent! -va replicar el conseller- Si haurien d’estar encantats amb noltros. Ja ho diu una batlessa eixerida que tenim a un poble de s’illa. Amb noltros governant, és com si els hi hagués tocat sa loteria, a aquests indígenes.