Fa prop de vint anys, la periodista Naomi Klein va teoritzar en el seu llibre «La doctrina del xoc» com el sistema capitalista aprofita les grans crisis —guerres, catàstrofes naturals o desastres financers— per implantar i consolidar el model neoliberal. La seva tesi defensa que, davant la incertesa i el pànic, la societat entra en un estat de xoc que l’impedeix reaccionar, i és aleshores quan governs, organismes internacionals i grans capitals aprofiten la situació per imposar polítiques que els beneficien.
Trump, provinent del món dels negocis, coneix bé aquesta teoria i ha decidit aplicar-la a la geopolítica mundial. Ho fa generant constantment incerteses i caos, que paralitzen la capacitat de reacció d’adversaris i aliats. El seu mètode consisteix a llançar greus amenaces que desencadenen el pànic. A partir d’aquí, aprofita la seva posició de força, inicia negociacions fins que l’altra part acaba cedint en qüestions que, fins fa poc, considerava línies vermelles infranquejables. El més colpidor és que, enmig del caos creat, Trump aconsegueix fer creure que tothom hi surt guanyant, quan la realitat és que una de les parts no ho perd tot, però sí una part important, mentre que els Estats Units i les seves empreses en surten beneficiats.
Aquesta estratègia es va fer evident amb els aranzels, després amb la guerra —i la suposada pau— a Gaza, amb les concessions d’Ucraïna, amb la seva obsessió perquè els aliats de l’OTAN augmentin la despesa militar, i més recentment amb Veneçuela. I la llista no s’acaba aquí: ja ha començat el xoc sobre Cuba, Colòmbia, Mèxic, l’Iran i fins i tot sobre Groenlàndia, encara europea, territoris on ja es preveu que més prest que tard els Estats Units incrementaran la seva influència, especialment sobre els seus recursos naturals. Així és com Trump, que mai no ho ha amagat, pretén «fer Amèrica gran una altra vegada». El més trist, però, és que encara hi ha gent al nostre país que, tot i proclamar-se molt patriota dona suport a les ànsies imperialistes d’una potència estrangera.