A començaments d’any m’agrada fer-me bons propòsits: recordar coses importants que he après amb el pas del temps, a les bones o a les dolentes, a força de tropissar i de caure, per tal d’encarar aquest 2026 ple de signes d’inestabilitat i de polarització política. El discurs nadalenc del Rei, en què alertava contra els extremismes, no va agradar gens ni als extremistes ni als republicans que volen sortir del marc constitucional, una vegada romput el consens esforçadament assolit durant la Transició a la democràcia. L’extrema dreta, l’extrema esquerra, els separatistes… La tolerància ja no està de moda, ni aquí ni fora d’aquí. Ens agrada somiar truites, però ens costa molt calcular les conseqüències de les nostres eleccions i decisions. Quin panorama!
Ningú no és perfecte.
Necessitam aprendre a viure amb la imperfecció, perquè la perfecció és una aspiració lloable que podem tenir al cap i ens motiva a treballar, però que no trobarem mai en la nostra realitat concreta. Aspirem a apropar-nos-hi, a aprendre dels errors, a millorar, a l’excel·lència…, però no anteposem mai les utopies abstractes a les persones reals, que som fal·libles, inacabades, meravellosament humanes. Els robots no s’equivoquen mai ni poden ser-ne conscients. No coneixen el perdó ni la ràbia. Nosaltres, sí. Jesús va dir: «Aquell de vosaltres que no tengui pecat, que tiri la primera pedra» (Joan 8,1-11). Diu que, en sentir aquelles paraules, tots els qui condemnaven aquella dona s’anaren retirant, començant pels més vells. Reconèixer que ningú no és perfecte ens fa més comprensius i tolerants amb els altres, i també amb nosaltres mateixos. Creure’ns perfectes o superiors ens fa inhumans, infeliços, neuròtics. Massa gent es creu superior i té dificultats per reconèixer els propis errors.
Som capaços de tot: del més dolent i del més bo.
Ja ho hem demostrat moltes vegades: som capaços del pitjor. Sempre hem de triar entre diverses possibilitats, i trobarem molts exemples de situacions en què escollim el mal. O escollim malament. La passivitat davant el mal també és una elecció que fomenta que la maldat triomfi. A qualsevol època històrica —i aquesta no n’és cap excepció— trobarem el bé i el mal, l’admirable i l’horrorós, que conviuen al mateix temps. Tindrem experiències molt variades de cadascuna d’aquestes realitats. Allò que alimentes, t’ho trobaràs tard o d’hora, i creixerà al teu voltant. Les coses dolentes són més cridaneres i sensacionalistes; fins i tot venen més, donant sucosos beneficis econòmics. La pornografia, les drogues o l’explotació laboral en són alguns exemples. Però és el bé el que sosté el món i fa que la vida valgui realment la pena.
La principal font de felicitat som noltros, perquè podem fer feliços els altres.
No busquem la felicitat ni defora ni massa enfora. La felicitat prové de tu, que pots fer feliç a un altre, igual que el pots fer desgraciat. Viure centrat en un mateix genera malestar permanent: buidor, manca de sentit. Quan la societat s’orienta cap al benefici propi i l’individualisme, acaba disgregant-se o enfrontant-se. Però qualsevol iniciativa per millorar i viure amb plenitud comença sempre per un mateix, per un primer pas, per un exemple de conducta que connecta i emociona, que mostra un camí, que fa del món un lloc millor, davant dels grollers egoismes i de les estèrils maldats que ens assetgen sense treva.