El llibre «El criteri», del filòsof Jaume Balmes, va ser escrit molt a prop del poble on vaig créixer i viure de petit. No ho vaig saber fins anys més tard, però reconec que el detall m’ha fet companyia sovint. Potser perquè hi ha idees que guanyen força quan les sents pròximes, arrelades a un paisatge concret.
Balmes entenia el criteri com una brúixola, una manera d’ordenar el pensament, de separar el que és rellevant del que és accessori, el que suma del que confon. No parlava de veritats absolutes, sinó de judici, prudència i responsabilitat. Conceptes que avui, envoltats de pressa i de soroll, semblen gairebé antics.
Tenir criteri no és encertar sempre. És pensar abans d’actuar. És saber dir que no quan cal, assumir costos i entendre que no totes les decisions han de ser populars. En la vida pública, el criteri és allò que permet distingir entre el que és possible i el que és convenient.
En temps d’hiperexposició, on cada decisió sembla exigir un gest immediat i visible, el criteri actua com un fre discret. No fa soroll, no genera titulars, però evita errors que després són difícils de desfer. És una eina silenciosa, però essencial.
Les institucions no només governen amb normes o pressupostos. També ho fan amb gestos, amb símbols i amb les persones que posen al centre. I aquí el criteri esdevé clau per saber què suma, què resta i què pot trencar equilibris fràgils.
El criteri sembla una paraula antiga perquè demana temps, reflexió i una certa incomoditat. Però justament per això, avui, el criteri és més necessari que mai.