Dol perpetu

La mort és part inequívoca de la vida. I amb ella, venen els dols. Però les afliccions derivades de la pèrdua no només ens soterren quan una persona del nostre entorn parteix de la vida terrenal; el canvi és la mort del que coneixem. La suma dels dolors individualitzats que l’existència ens brinda i la histèria col·lectiva del panorama geopolític provoquen un clima constant d’incertesa i ambivalència. I aquest no saber, aquest constant moviment, aquest dol perpetu, no només ens desperta temor: ens porta a romantitzar els anys anteriors com si no haguessin estat també replets de pors, pèrdua i mort. I és que la nostàlgia no és l’antídot al canvi. Enyorar és part d’existir com ho són la mort i el canvi, però estranyar un passat que mai va existir tal com el recordam és resistir-se a la vida.