Una conferència institucional, un pregó de festes patronals, un reconeixement i una xerrada a un ateneu no són el mateix. Tenen coses en comú. Hi ha micròfon, presentacions avorrides, una durada excessiva i públic, del qual una part està interessada i l’altra, que hi va obligada, per rutina o compromís, acaba desconnectant, via mòbil o viatge mental, i lluitant per no badallar. Però són ben diferents.
Sovint els organitzadors confonen aquestes coses. Malgrat tenir gràcia i coses a dir, l’economista Marcos de Quinto no és una opció idònia per a la conferència institucional de Sant Antoni, perquè en un acte tan solemne i d’unitat no encaixa la seva mordaç acidesa i provocadora radicalitat. Aquest acte no ha de generar discòrdia. Tampoc me sembla encertada la proposta del PSOE de convertir-ho en un reconeixement públic a algú. Perquè no és el mateix.
D’un temps ençà, sovint ja es comet l’error de convertir els pregons de festes en reconeixements a persones o entitats de trajectòria lloable. Un pregoner ha de tenir enginy, talent amb la paraula i habilitat escènica. Però, com que trobar-ne un de bo suposa molta feina, els ajuntaments aprofiten que tenen llista d’espera d’aspirants a ser reconeguts, per mèrits adquirits o insistència pròpia, per convertir l’obertura de les festes patronals en una distinció de segona categoria, per davall de les medalles d’or i els fills il·lustres.
El resultat és que molts pregons (no tots) són tediosos. El relat lineal de vivències es combina amb una allau d’agraïments que sotmet el 80 per cent del públic a una dura penitència sensorial. El 19,99 havia deixat d’escoltar abans i l’altre 0,01 són els agraïts. El personal resisteix estoic, dret intentant trobar la posició menys fatigosa, i demana el final com qui va guanyant un partit de futbol per un sol gol.
Cada orador encaixa en un format diferent i encertar-ho es nota en el resultat. De Quinto ompliria un ateneu i seria, ben segur, un bon pregoner de festes.