Sempre m’ha fet un poc de gràcia, amb una dosi d’humor negre, que a la mort d’un pacient a l’hospital li diguin «exitus». És clar que no ve d’èxit, sinó de sortida. De fet, es tracta d’un «exitus letalis». L’hospital és la porta d’entrada de molts de menorquins que hem nascut allà i també la de sortida, almenys fins que no ‘ressusciti’, qui sap quan, el vell Verge del Toro convertit en centre sociosanitari.
A l’hospital de Menorca hi vas per curar-te d’una malaltia o un traumatisme, però també hi vas a morir. Perquè t’ajudin a que els teus darrers dies transcorrin amb certa dignitat. Les darreres habitacions dels llargs passadissos del primer pis, semblen destinades als «exitus».
Qui no ha viscut aquesta experiència de comiat d’una persona estimada a una habitació hospitalària? Entenc que als metges i al personal sanitari, quan saben que a un pacient ja no el poden ajudar a viure, els pugui incomodar que l’hagin d’ajudar a morir. Crec que moltes vegades, quan el diagnòstic ja és irreversible, els professionals posen distància en la relació humana amb el que es prepara per sortir. És una forma de protegir-se. No es poden implicar emocionalment per poder complir amb la seva feina. Tal vegada, ho dic només com a una hipòtesi, convindria millorar la formació en aquest aspecte, veure la forma de mantenir un equilibri entre l’exercici professional i l’empatia amb els pacients que passen per darrera vegada per l’hospital.
Per part de les famílies s’agraeix sobretot la professionalitat, el bon tracte al pacient terminal, la bona informació del procés, el respecte a les voluntats de qui se’n va i les indicacions de quins tràmits s’han de seguir quan tot acaba. Ila sensació d’humanitat i empatia.
Per exemple, els pallassos de Sonrisa médica, el dia de Nadal, fent un descans en l’animació destinada als fillets ingressats, van a l’habitació 122, on una dona s’apaga, per cantar-li «Torna a Menorca». Un polit «exitus».