Al professorat i a qui fa intervencions públiques en la nostra llengua
Arran de l’aprovació —en el proppassat Ple del Consell Insular de Menorca— de la modificació inicial del reglament lingüístic de la més alta institució menorquina, a canvi del plat de llenties que representa el vot d’una diputada d’extrema dreta, trànsfuga de Vox i no adscrita, que servirà per apuntalar els pressupostos del govern del PP, volem aportar la nostra visió de la situació present.
Un dels encerts polítics de les Illes va ser el consens respecte de la nostra llengua. Avui les estadístiques demostren que la població, sàviament, no vol fer un conflicte de la llengua. Mai no acaba bé. El PP balear de Gabriel Cañellas va avalar polítiques de normalització i campanyes institucionals com «La llengua, feina de tots», sense fer del català un camp de batalla de la nostra identitat com a poble i, en canvi, integrant en aquest lloable esforç una representació de persones íntegres i professionalment respectades, com Aina Moll, o entitats que, amb els anys i amb la feina realitzada, han esdevingut vitals per a la cultura de les Illes, com l’Obra Cultural Balear.
En aquells anys, el PP de les Illes no instrumentalitzava el català i acceptava un cert consens social entorn de la llengua. Res a veure amb l’etapa actual, en què aquest partit s’ha desplaçat cap a posicions més hostils, alineades amb una falsa «batalla cultural», molt sui generis, i amb pactes que creen problemes allà on no n’hi havia, afavoreixen la confusió i encara posen més en tensió, en matèria lingüística, l’escola i els diferents nivells de l’Administració.
I rallant de l’escola, aquest àmbit se’ns presenta com a fonamental —una vegada més— per mirar de revertir la situació actual. Com...? Idò, aplicant-se a reformular, per exemple, l’ensenyament de la llengua pròpia en un sentit aglutinador, ampliant la base del que s’anomena l’estàndard lingüístic i incorporant al seu dia a dia les modificacions que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ja va començar a incorporar fa gairebé una dècada i que la nova Gramàtica de la llengua catalana va consolidar l’any 2016.
Quines són aquestes incorporacions? Precisament aquelles que, aposta mal interpretades i manipulades, ens volen fer creure —les veus més catastrofistes d’un menorquinisme mal entès— que l’estàndard destrueix les variants dialectals, quan la realitat és que aquestes variants ja formen part integrant de l’estàndard lingüístic català de fa gairebé una dècada.
No estaria de més, per tant, que el professorat de les Illes, en general —i el de Menorca en particular— actualitzés i adaptés, de forma pertinent, vells conceptes lingüístics que ja no estan vigents; i, així mateix, que els complementessin amb aquells altres que han de fer que la llengua pròpia sigui interpretada com a verdaderament nostra. Però també ho heu de fer els qui actuau com a referents i emprau la nostra llengua en manifestacions orals i escrites dirigides al públic.
Cinc exemples molt senzills i entenedors:
- El poc ús actual, entre el jovent, de la forma tradicional «som», que forma part de l’estàndard gramatical, però l’ús de la qual ha decaigut sorprenentment d’un temps ençà; la forma «som» s’hauria de normalitzar arreu, al costat de la seva forma germana «soc».
- Fer la primera persona de present d’indicatiu de la primera conjugació sense terminació en vocal en els escrits, tal com empram correctament en l’oralitat (cant, estim, pens).
- La por d’emprar les formes de la primera persona d’indicatiu en —am (cantam), pròpies de les Illes, que l’IEC ja va incorporar a l’estàndard en un document del 2016 i, posteriorment, ho va fer la seva nova Gramàtica, en el capítol de conjugació verbal.
- Com ho va fer, també, amb el grup consonàntic tll del dialecte central, que en els parlars valencià, tortosí i baleàric fa tl (pronunciat com una ela geminada): vetla, ametla, batle, etc.
- Finalment, s’hauria de contemplar el lèxic més pròxim a la parla de Menorca, per descomptat sempre que sigui genuí: anar-se’n, llevar, cercar, darrer, arena, fillet/a, en tost de marxar, treure, buscar, últim, sorra, nen/a, etc.
Són cinc petites mostres que contrasten amb l’ús habitual que alguns escolars, joves, i adults referents menorquins, fan de la llengua, en el qual podem constatar que no ho hem treballat prou. En tot cas, trobareu les conjugacions verbals i els altres canvis en els portals de Softcatalà o en els capítols corresponents de la Gramàtica de l'IEC.
I, en definitiva, un ús que, en les mans equivocades —com s’ha demostrat aquests dies passats— pretén servir de base per enfrontar, amb males i enganyoses arts, aquelles modalitats lingüístiques perfectament integrades en l’estàndard, amb l’objectiu espuri d’afavorir una deriva dialectal que no fa més que perjudicar la necessària unitat lingüística, entesa com el concepte integrador que representa la base de qualsevol llengua.
Pere Gomila, Miquel À. Marquès, Josep Ll. Andreu, Maca Ramos, Pep Gómez, Pere Riudavets, Bartomeu Pons (Redacció de la revista S’Ull de Sol).