La gent s’ha cansat de llegir articles polítics. Ja no els obre amb expectativa, sinó com qui obre la nevera a mitjanit: sabent que no hi trobarà res de nou, però repetint el gest per pura inèrcia. La política s’ha convertit en una sala d’espera eterna on ningú no crida mai el teu número. L’anàlisi imparcial i l’originalitat escassegen, i el resultat és una sensació persistent d’haver malgastat el temps. No gaire diferent del que ens passa als qui ajuntem paraules per denunciar-ho. Però no serà per no intentar-ho.
Durant anys se’ns va repetir que la caiguda del Mur de Berlín havia clausurat definitivament el món dels blocs. Era un relat confortable, gairebé idíl·lic, perfecte per celebrar el final d’una història fosca amb cava i cançons de Lennon o Dylan. El problema és que el mur no va desaparèixer: va mutar. Abans era de formigó, filferro i soldats; avui és financer, tecnològic i cultural.
El vell Teló d’Acer separava territoris; l’actual administra consciències. Abans s’imposava mitjançant una força visible; ara opera a través de consensos intangibles suposadament democràtics. El seu gran triomf és fer creure que ja no existeix, com el diable de Baudelaire, mentre tothom hi conviu amb naturalitat i adorant-lo.
En aquest escenari, el poder global actua sense complexos. Els Estats Units, la Xina i Rússia no formen cap aliança formal; de fet, es presenten com a antagonistes, però comparteixen una intuïció fonamental: el poder no es justifica, s’exerceix.
L’aixecador de murs, Donald Trump, ho expressa sense sofisticació retòrica amb una eficàcia brutal: el món no funciona a base de sermons morals, sinó de força, interessos i demostracions públiques d’autoritat.
Xi Jinping aplica la mateixa llei amb una coherència estratègica implacable, combinant control intern, expansió econòmica i projecció global. Vladímir Putin, per la seva banda, insisteix, amb mètodes prou explícits, que, malgrat la retòrica democràtica, la política internacional encara obeeix la llei del més fort.
És en aquest punt on avui apareix Nicolás Maduro com a símbol captiu del nou ordre occidental: com un trofeu. Una peça per ser exhibida. Passejar-lo per la humiliació no busca resoldre el drama veneçolà, que afecta vuit milions de persones, sinó enviar un missatge clar a tercers: això és el que passa quan desafies el pistoler més ràpid de l’oest. La geopolítica contemporània és, cada cop més, escenografia i quotes d’audiència.
La vella Europa observa això amb indignació moral i febleses evidents. Aspira a influir globalment sense assumir plenament les condicions que aquesta ambició exigeix. Oscil·la entre la retòrica normativa i la dependència estratègica, entre la superioritat moral i la impotència operativa. El resultat és una Unió Europea obsessionada amb la regulació, impecable en les formes, però paralitzada en les decisions. Un museu ben il·luminat: civilitzat, elegant i irrellevant just quan el context reclama contundència. És impotència sistemàtica.
Per això la qüestió de la defensa europea és vital. No és bel·licisme, sinó realisme polític. Un actor que externalitza la seva seguretat renuncia a una part essencial de sobirania real. Subcontractar la defensa pot resultar còmode, però no genera respecte ni té capacitat de decisió. Europa no pot continuar comportant-se com un adult que truca al seu pare cada vegada que té un problema, i menys, quan aquest pare ha abandonat la llar.
El debat públic tampoc no està a l’altura del repte. Les consignes han substituït les ideologies i les frases fetes han ocupat el lloc del pensament. Ja no s’argumenta: s’assenyala el rival. No s’analitza: es repeteix el buit retòric. La política s’ha adaptat a la lògica efímera: tot és intens, breu i immediatament substituïble. Pensar i assumir responsabilitats exigeix esforç, i l’esforç cotitza molt baix en la cultura orientada a la reacció constant.
En aquest paisatge hi ha un element que Europa evita mirar de cara: el cristianisme. No com a sistema confessional, sinó com a arrel profunda de la seva cultura. Occident, agradi o no, s’ha construït sobre una antropologia cristiana: la idea de persona, de dignitat, de límit, de responsabilitat i de culpa. No és un ornament del passat, és el fonament sobre el qual s’han aixecat les institucions; el que ho sosté tot des de fa segles; potser per això, per tenir-lo arraconat, ara trontollen els fonaments morals.
Avui, d’aquest llegat, es defuig amb cortesia, com un objecte incòmode que desentona en un pis modernista. Conservem la façana, però deixem erosionar-se els pilars, amb l’esperança que tot aguanti per inèrcia. Quan apareixen les esquerdes, preferim parlar de gestió o de valors abstractes abans que reconèixer el buit que s’ha anat obrint sota els peus.
Potser, també per això la gent està cansada. No de la política en si, sinó d’una política sense profunditat, sense moralitat històrica, ni ànima; d’un discurs que evita anomenar les coses pel seu nom per por a les conseqüències. Discutim sobre la decoració mentre els fonaments cedeixen… i els pistolers observen i riuen.
En aquest context, el gest més valent i necessari no és inventar consignes ni indignar-se a temps parcial, sinó recordar veritats antigues, sense complexos, atrevint-nos a mirar de cara el que fa dècades que preferim no veure: Entre els murs que ens envolten i els fonaments que tremolen hi ha també esquerdes per on podem entreveure que tots som Enoc, fills de Caín, desterrats a la Terra de Nod, habitants d’un món que ja no és l’Edèn.
PD: Al llibre apòcrif dels Jubileus se’ns diu que Caín morí quan casa seva s’esfondrà sobre ell. El matà la mateixa pedra amb la qual havia matat a Abel.