Podria ser que D. Trump estigui convençut que el món -la política- es regeix per la llei del més fort, i que a més s’hi ha de regir. Tal volta pensa que «el poble nord-americà» gaudeix d’una mena de prerrogativa transcendent -divina- per mor de la qual és cridat a liderar el món, val a dir, a posar a tothom al servei dels seus interessos. No és improbable que s’inspiri, per altra banda, en concepcions mítiques de la història i del concepte del «poble elegit», tal com el seu amic Netanyahu defensa públicament. Aquestes concepcions legitimen -i reclamen com a acte heroic- en certs cassos el recurs a la violència, com a mà executora d’alguna mena de «Justícia» divina. I davant els imperatius de tal mena de «Justícia», ancorada en el més íntim de la pròpia consciència, quins impediments hi posaria la sola justícia «humana» -i més si es parla d’alguna mena de normativitat arbitrària imposada pels «estrangers»-?
No són, per definició, els estrangers, els «enemics» del meu poble? Quants exemples històrics hi ha d’aquesta realitat? No són en darrer terme «tots», començant per l’experiència de les dues Guerres Mundials al llarg del passat segle? No cal, aleshores, liderar -i aquesta seria l’essència de la política, i no pas cap mena de retòrica cosmopolita- el món essent el més preparat per a la Guerra?
En el fons la Política la fan els «homes forts», vistes les coses des d’aquesta perspectiva, i no pas els demòcrates ni -menys encara- els socialistes. Quina és la diferència entre aquesta mentalitat trumpiana i la de l’extrema dreta europea? Se n’hi pot advertir cap, com no sigui la incapacitat d’aquesta darrera -de moment- per a fer-se amb el poder?
Europa està plena de musulmans per tots els costats, com Groenlandia hi està de bucs de guerra xinesos i russos, i el que calen són dirigents «clarividents» capaços de reconduir la situació amb mà autoritària i ferma, sense escrúpols i entrebancs de caire caritatiu ni pacifista.
El que importa és l’economia, però el seu braç executor és l’exèrcit, a la vella forma imperialista. Quin espai resta doncs, arribats per fi a aquest punt -amb clars ressons orwellians-, per a la Política en el sentit noble de la paraula, en el sentit del desenvolupament de la racionalitat, de la capacitat discursiva en relació als ideals que determinen un projecte de convivència justa i mundanitat compartida?
El pressupòsit fonamental de la concepció republicana és el de l’autonomia personal, la qual cosa permetria prescindir dels líders inspirats en tota mena de messianisme patriòtic, per molt gran que sigui la seva capacitat de seducció. La narrativa d’aquests líders «sona bé» en ser formulada en un llenguatge ancorat en l’imaginari col·lectiu, en els costums establerts i en la tradició derivada d’un hipotètic moment fundacional. Però la realitat és que aquesta via messiànica no porta a la conquesta d’una major llibertat i justícia, sinó de més heteronomia i submissió respecte dels poders establerts. També Europa com a tal es veu abocada a una decisió transcendental: la de la confluència i veu pròpia, o la de irrellevància i submissió al poder americà. No s’albiren bons temps per a la política internacional, com tampoc per a l’estabilitat. Tornarem a caure en els mateixos errors que portaren «al mal radical» denunciats per Arendt al llarg del segle passat?
Caldrà veure dues coses. En primer lloc, si la societat nord-americana i les seves institucions són prou fortes per a fer valer els contrapesos necessaris a les arbitrarietats de Trump: Senat i Cambra de Representats per un costat, i les garanties Constitucionals basades en els Tribunals per un altre. I en segon lloc, la limitació dels mandats presidencials a únicament dos -que ja ha complert- podria plantejar a mig termini la qüestió de la successió de Trump, i aquesta mateixa perspectiva resultaria limitativa del seu poder -excepte reforma constitucional, cosa en principi complicada-.
Des de la perspectiva conceptual, Trump no ha de ser definit com a demòcrata, i podem donar per descomptades les seves «temptacions» de perpetuació en el poder, cosa que l’equipararia al mateix Putin. Hom té la impressió que vivim una regressió en els valors de la cultura occidental, el centre de la qual ha estat desplaçat als EEUU.
La política no mostra ja un caràcter emancipador, sinó regressiu, substituint la «força de la llei» per la «llei de la força».