Estem a punt de finalitzar el primer mes del 2026. Quan l’Any Jubilar de l’Esperança ha quedat ja enrere al calendari, existeix el risc de fer el mateix amb allò que l’Església ha volgut proposar durant aquest temps: aturar-se, mirar de cara la fragilitat i tornar a posar la confiança al centre.
Tanmateix, l’esperança cristiana no és un lema temporal ni un parèntesi litúrgic. És una forma d’estar en el món, especialment quan la foscor s’allarga. En aquest horitzó ressona, amb força, una pregunta que el Papa Francesc llançà al món en un dels moments més foscos de la nostra història recent. Va ser el 27 de març de 2020. La Plaça de Sant Pere del Vaticà era buida, banyada per la pluja, envoltada en un silenci dens. El Papa caminava sol. Malgrat açò, mai no havia estat tan acompanyat. Allà, enmig de la por global, Francesc repetí les paraules de Jesús en la barca sacsejada per la tempesta: «Perché avete paura?» («Per què teniu por?»). No fou un retret. Va ser una crida que brota de l’Evangeli i travessa el temps. Durant la pandèmia vam comprendre quelcom essencial: estàvem a la mateixa barca. No per elecció ni per afinitat, sinó per fragilitat compartida. La tempesta no distingia països, credos ni seguretats. I, com recordà el Papa, la por no aparegué en aquells moments: ja era present, la crisi la va fer visible.
El Jubileu de l’Esperança ens ha convidat a no fugir d’aquesta por, sinó a mirar-la a la llum de la fe. L’Evangeli que Francesc posà al centre no és còmode. Jesús dorm mentre la barca sembla que s’enfonsa. Els deixebles li retreuen: «No et fa res que ens enfonsem?» (Mc 4:38). És una súplica profundament humana, i al mateix temps, profundament creient. L’hem pronunciada moltes vegades, tal vegada sense paraules, quan la vida estreny i Déu sembla guardar silenci. Però Jesús no es dirigeix primer a la tempesta sinó al cor dels deixebles: «Per què teniu por, encara no teniu fe?» (Mc 4:40). No perquè no hi hagi raons per tenir por, la fe no consisteix en l’absència de tempestes sinó en descobrir que el Senyor és a la barca, fins i tot quan sembla que dorm.
Aquesta imatge de la barca sacsejada il·lumina també el camí sinodal en el qual l’Església està cridada a aprofundir avui. No avancem com individus aïllats, sinó com a Poble de Déu que camina unit, s’escolta i discerneix en comú. La sinodalitat no elimina les dificultats, però recorda que ningú no queda fora i que la por s’afronta millor quan es comparteix. Caminar junts no significa tenir totes les respostes, sinó aprendre a escoltar-se, sostenir a qui flaqueja i confiar en l’acció de l’Esperit, fins i tot enmig de la incertesa. L’Esperança cristiana no és optimisme ni negació del sofriment. És una confiança provada: creure quan no es veu, quedar-se quan tot convida a fugir, confiar que la darrera paraula no la té la por. Per açò, aquesta pregunta no es pot arxivar amb el Jubileu: Per què teniu por? Aquesta qüestió ens segueix interpel·lant avui, com a creients i com a comunitat, quan la incertesa regressa, quan la solitud pesa i quan Déu sembla callar.
Tal vegada no es tracta d’eliminar la por sinó de no permetre que governi la barca. La fe no ens estalvia les nits, però ens mostra com travessar-les. Tal vegada l’esperança no consisteix en què tot surti bé sinó en saber en qui confiem quan no hi surt. En concloure l’Any Jubilar de l’Esperança no tanquem un capítol, sinó que assumim una responsabilitat. La pregunta de Jesús resta viva, com a crida i com a promesa: Per què teniu por? Tal vegada perquè oblidem que no naveguem sols.