Els infantons utilitzen menys de sis grams de la seva massa corporal per bastir un somrís que agita emocionalment a tot l’entorn familiar i aconsegueix accentuar l’expressivitat dels interlocutors. Els quatre parells de musclets necessaris per somriure signifiquen un reconeixement tan afectuós que serà clau per alimentar l’autoestima dels seus i molt especialment la de la mare. A més mobilitza tanta energia que transforma la ràbia, el dubte, la por, el cansament, etc. en tendresa, en seguretat, en il·lusió, etc. fent palpable l’experiència col·lectiva d’amor.
El cervell emocional del bebè s’organitza en comunitat amb un altre cervell i el somrís és un dels ponts més eficients per connectar-se. Somriure promou una xarxa de connexions, accions i estratègies que enforteixen el vincle, regulen l’estrès i mobilitzen els recursos d’exploració emocional cooperativa.
Ni la criança ni la maduració personal són un camí solitari. Tenir cordes vocals no basta per accedir al llenguatge, ni disposar de sis grams de musculets a la cara li donarien accés a aquesta expressivitat tan provocadora sense l’experiència emocional comuna amb la mare. Són vivències que s’alimenten mútuament: l’expressivitat afectuosa del nadó estimula la satisfacció de la mare i aquesta respon accentuant l’expressió dels afectes confirmant així la sintonia de les ments.
L’exercici de l’expressivitat emocional durant els dos primers anys és decisiu per a la xarxa familiar. Quina magnitud de significats i codis assoleixen quins els transita amb aquestes «converses felices»! Oh, meravella! l’infant va descobrint que els seus estats interns són comprensibles i compartibles. Així a l’infant se li obre el cel: pot anar més enllà del seu benestar i explorar l’experiència compartida de felicitat!
I als qui habiten el seu redol també se’ls obra el mateix cel perquè descobreixen una autopista de comunicació: la sintonia emocional conscient, condició per una gestió lúcida de sentiments i afectes.
Les experiències de benestar, provocades pel somrís, aporten components hormonals de gaudi i constitueixen memòria corporal que convoca a tots els actors a repetir-les.
Quin benestar sentim davant un bebè que ens somriu! Solem accentuar el somrís, o endolcint la veu, o cantant-li, o ... Qui no intenta perllongar o repetir l’apropament?
Sovint m’ha semblat reduccionista bona part de la literatura professional sobre el tema. A més, les revistes d’educació especialitzades no acostumen a parlar-ne. Molts, sobretot homes, han escrit explicant que els bebès somriuen ben prest. Pocs han explicat la finalitat evolutiva d’aquesta competència: per a què somriuen els bebès, ni en què modifiquen l’entorn els seus somrisos. Sembla que alguns pensin que els petits somriuen sense control, com succeeix amb els rots i deixen de banda la perspectiva ecològica de la influència que té en les relacions de proximitat. La ment no està tancada en el cervell de l’infant sinó que resideix en el conjunt de cervells del redol.
Quan l’infantó perceb manca d’afecte en les reaccions d’un adult que està emocionalment absent, o bé ansiós, o bé incòmode per l’expressivitat de l’infant, etc. llavors l’infant insisteix i intensifica la seva expressivitat, arribant a deixar d’expressar-se en positiu si no troba respostes prou carinyoses. Que quedi clar, però, que no deixa de necessitar a l’altre, sinó que deixa de buscar-lo. És fàcil imaginar el camí que seguirà.
He tingut ocasió d’escoltar moltes mares i recollir els seus particular sabers. Elles expliquen que el somrís de l’infant no sempre és un missatge «d’estic bé» sinó que perceben diversitat de significacions. Per exemple:
a) Comprovació de sintonia emocional. Algunes havien pres consciència que la manca de resposta en sintonia emocional per part seva genera crisis en els petitons i acaben recorrent al plor per ser atesos satisfactòriament.
b) Demanda de validació: algunes coincidien en que el somrís a vegades és una equivalent a expressions com: «Mira què he fet!», «Ho he aconseguit!» I que, a vegades, la manca de validació sincera per part de l’adult els porta a abandonar l’esforç davant els reptes.
c) Descoberta dels sentiments: amb poca ajuda, si és oportuna, es fan conscients de sentiments que inicialment només expressen somrient.
d) Somriure per reparar. Algunes han descobert la possibilitat de reparar amb un somriure. Atès que sempre no tot és alegria i comoditat, un somrís ajuda a restaurar la complicitat.
L’anàlisi dels somriures entre infants i adults aporta dades fiables de la salut afectiva entre els interlocutors.
Un altre dia parlarem dels somriures a l’escoleta.